Veure totes les revistes

Número 35 - La discapacitat en el cinema i la ficció

Estiu 2005

Tema >>
La capacitat en el cinema. Entrevista a Guillem Jiménez

A en Guillem Jiménez li agraden els reptes. Va ser el primer noi amb síndrome de Down que va aconseguir el títol d’ESO i ha estat el primer a protagonitzar una pel·lícula, León y Olvido, de Xavier Bermúdez. Aquesta obra retrata la relació d’amor-odi entre dos germans orfes, un dels quals -León- té la síndrome de Down. La germana gran, Olvido, vol que el petit no depengui constament d’ella però León li reclama atenció constant. En Guillem ens ha explicat què ha suposat per ell l’experiència de ser el protagonista d’un film.

Com és que van acudir a tu per interpretar el personatge? Buscaven persones per la zona de Galícia i no trobaven el perfil del personatge. Llavors van buscar per Internet, per diferents ciutats, i van trobar una pagina que sortia jo, perquè em van fer un reportatge per ser el primer amb síndrome Down que té el títol de secundaria, l’ESO. El càsting va ser telefònic. Ens va trucar una productora i ens van fer la proposta. Jo mai no havia interpretat res, però sense pensar-m’ho dos cops vaig dir que sí, que volia. És més, era conscient que seria un treball i així és com els meus pares m’ho van plantejar. Total, ens van enviar el guió una setmana abans, de dos dits de gruix. M’ho havia d’aprendre, una passada!

Si mai abans havies fet d’actor, et va costar posar-te davant de les càmeres i actuar? Home, em va costar lo seu i, encara més perquè vaig interpretar un personatge que no té gens a veure amb mi. Però amb l’ajuda de tots em vaig sentir un més a la pel·lícula i de l’equip, que era molt jove i ens hi enteníem molt bé.

Quines instruccions et va donar el director per interpretar el personatge? Quina idea en tenia? La relació amb el director va ser perfecta, las instruccions eren les mateixes que amb els altres actors. La idea era que jo interpretés el personatge com ell volia i com ell ho havia escrit.

Creus que la pel·lícula tracta una situació que, més enllà del dramatisme, és real? Jo crec que sí, segur que hi ha gent com l’Olvido i com el León, encara que no es la meva realitat ni la de altres persones.

Has declarat en alguna entrevista que et va costar entendre el comportament de la que en la pel·lícula representa la teva germana, que t’estima però vol distanciar-se de tu. El trobes realista el personatge? Quan vaig llegir el guió em va impactar moltíssim, i no entenia com l’Olvido tractava d’aquella manera el seu germà i com el León era tan “mandra”. Però ara he après que hi ha persones en aquesta situació. La gent sempre em diu que la troba molt dura, però jo els dic que la vida d’algunes persones amb síndrome de Down també ho és, perquè de vegades no ens donen les oportunitats que volem per estudiar i treballar.

Com va anar la interacció amb la Marta? La relació amb la Marta va ser estupenda. Em va ajudar molt i ara som grans amics, gairebé germans. És una gran persona i molt bona actriu.

Quin impacte social creus que té el fet que es facin pel·lícules protagonitzades per persones que tenen síndrome de Down? Creus que ajuda a fer entendre una realitat que no a tothom és gaire propera? Jo crec que hem de fer cine i tot allò que estem disposats a fer, per demostrar-vos el potencial que tenim i que tantes persones desconeixen. Simplement han de confiar més en nosaltres. No som tan diferents de la resta de les persones, les que no tenen síndrome de Down.

Creus que hi ha un buit en el cinema actual de pel·lícules en què hi apareguin persones amb síndrome de Down o, en general, amb discapacitat? Jo crec que de vegades no compten amb nosaltres, perquè no ens coneixen i els fa por el que no coneixen. Per exemple, a mi no m’agrada que sempre diguin “discapacitat” quan parlen de nosaltres, com tu dius ara a la teva pregunta. Per què no diuen alguna vegada “capacitat”?

Què t’han dit els teus amics quan t’han vist a la pantalla? Una passada. Jo crec que encara no ho assimilen del tot. Em coneixen des de primària i els fa il·lusió veure’m a la pantalla i quan surto a la televisió. Farden molt de mi i de ser amics meus.

T’has trobat amb gent desconeguda que t’ha reconegut pel carrer per la pel·lícula? Com t’ho prens? Home, moltes vegades em paren pel carrer, em feliciten i em demanen autògrafs. Ho porto bé i m’ho prenc com un treball. M’agrada.

Què ha significat per tu ser el primer actor amb síndrome de Down de l’estat que ha protagonitzat un llargmetratge? Jo crec que sóc un exemple per a les persones amb síndrome de Down. Per mi ha significat una gran experiència, conèixer molta gent nova, viatjar moltíssim i aprendre moltes coses. Crec que això és important per a mi.

T’agradaria poder-te dedicar al món de la interpretació? Ara sí. També he fet un curt, a Pamplona, a la Universitat de Navarra, amb el qual he guanyat el premi Kino al millor actor. Es titula Mis zapatillas i és de la directora Maite Pérez. També m’han ofert un projecte per una pel·lícula, però encara és un projecte. M’agradaria continuar, però seguiré estudiant i preparant-me per una altra cosa.

Què diries a una noia o un noi amb discapacitat que li agradés el món de l’espectacle? Primer, que vegin la meva pel·lícula, León y Olvido, que segur que els agradarà. Que pensin que no són “discapacitats” com sempre ens diuen, que són CAPACITATS per fer moltes coses. I, sobretot, que estudiïn i que es preparin per demostrar-ho.

Marc Martínez Amat
Coordinador de la revista Esclat