Veure totes les revistes

Número 35 - La discapacitat en el cinema i la ficció

Estiu 2005

Tema >>
Interpretar la discapacitat. Entrevista a Ferran Carvajal

Ara fa cinc anys, l’Esteve Rovira va proposar al Ferran Carvajal un paper en una nova telesèrie que dirigiria a TV3, El Cor de la Ciutat. Es tractava d’en Narcís, “un bombonet” de personatge –li va dir-, un noi “amb una lleu discapacitat psíquica” que havia de tenir una certa continuïtat en la sèrie. Cinc temporades després, el culebrot s’ha convertit en un dels productes de més èxit de la televisió pública catalana, i el Narcís ha esdevingut un referent en l’imaginari col·lectiu dels catalans. És segurament el personatge amb discapacitat més conegut al país. En Ferran ens ha explicat com es va construir en Narcís.

Quan et van oferir el paper com t’ho vas prendre?
Em va agradar molt la idea. Feia temps, abans fins i tot de dedicar-me a treballar d’actor, havia treballat com a monitor per a persones amb discapacitat en diferents centres amb nens amb síndrome de Down, paràlisi cerebral i amb altres discapacitats. Potser per ser tan conscient d’aquesta realitat i el que suposava per a les famílies i pels nanos, per una banda va tenir la il·lusió com a actor, però per l’altra, la por per veure com podíem fer això. El format, a priori, no hi ajudava gaire. Era una sèrie que s’havia d’emetre cada dia, en què els nivells de producció són molt ajustats, amb la qual cosa es treballa molt intensament. Cada dia es fa un capítol. Jo sabia que això suposava uns riscos. Vam fer una reunió amb el Lluís Arcaratzo, l’ideador de la sèrie, per detallar quina era la visió que en tenien. Va ser una conversa bastant oberta. Em van donar una visió genèrica de quins eren els trets generals. En cap moment es va parlar d’una limitació concreta o d’una malaltia, sinó que van intentar acotar quins eren els límits de parla. Jo vaig demanar uns guions previs per veure quina construcció mental dels discursos feia. Era interessant per ells que el Narcís tingués continuïtat, i llavors volien un personatge que fos ric en certes característiques, que tingués certa autonomia, per poder funcionar a llarg termini. És a dir, que no ens limités a les situacions dramàtiques, que en definitiva és el que anàvem a fer, una sèrie dramàtica. Jo hi volia aportar uns ingredients de realitat, de versemblança, de risc, per donar visibilitat al col·lectiu. El més complicat va ser fer aquesta equació.

Tu ja coneixies bé, doncs, la realitat del col·lectiu abans d’haver d’interpretar el personatge.
Sí, per pensar en el Narcís no vaig anar a veure un centre de persones amb discapacitat, perquè els tenia molt propers, en tenia els noms i els cognoms bastant clars. Sabia amb què em podia moure. Per mi el més complicat era fer la tria, perquè aquest tipus de sèries que tenen tan llarg recorregut, els personatges te’ls donen i de vegades si preguntes molt més enllà et diuen que poden anar modificant-se, que els seus comportaments poden anar cap a un altre lloc; els bons passar a ser dolents. Però jo tenia molt clar que això no podia passar amb el Narcís. La seva discapacitat havia de ser la mateixa des del primer dia fins a l’últim.

Et va costar engendrar el Narcís? L’havies assajat molt abans?
El primer dia que vam veure el Narcís va ser el dia que vam tenir la primera seqüència.

Va sortir allà, de cop?
Abans havia fet la meva feina, com tots els actors. Hi ha un treball previ. Jo venia amb la meva configuració feta. Vaig notar que em donaven molta confiança de cara a fer la proposta. Em recordo que vam fer una primera seqüència que era molt senzilla. Jo estava jugant a la màquina del milió i el meu germà arribava. Teníem... res, dues frases que no donaven peu a mostrar gaires coses el personatge. Jo li vaig ensenyar a l’Esteve, que era el realitzador d’aquella seqüència, i em va ajustar alguna coseta però ja el veia bé. La màxima era “no passar-nos”. I jo els deia: “què hem de fer? Una paret? Un moble?”.

Què volia dir “no passar-nos”?
El seu “no passar-nos” era el meu “no passar-nos”. Era el límit que jo m’havia posat quan em van donar el personatge. Era donar-ne una visió coherent, que fos creïble. Jo tenia por per d’altres casos que havia vist en què certs personatges quan es cau en l’estereotip poden arribar fins i tot a ser ofensius.

Quina resposta va tenir en l’audiència el Narcís quan la sèrie es va començar a emetre?
Va ser sorprenent per a tots. Jo recordo la setmana següent a l’emissió que l’Esteve em va explicar que havia anat a la ràdio i un periodista li havia preguntat si era molt complicat dirigir un actor amb discapacitat. A mi directament em van trucar pares de nanos amb qui he treballat molt agraïts perquè trobaven molt just la visió que es donava del personatge.

Totes les reaccions van ser positives?
En general tot va ser molt positiu. Més endavant, quan la sèrie va anar avançant, sí que hi va haver moments en què vam trobar discrepàncies. Espectadors bastant afins a aquesta realitat hi va haver un moment en què van considerar que la visió que es donava a llarg termini era excessivament benvolent amb el personatge i l’entorn. Per alguns pares, és més dolorosa la convivència, el dia a dia d’aquests nanos. Sí que és alguna cosa que en algun moment jo vaig insistir: gent que mai no t’ha tractat –a la sèrie- veus que tenen una mirada molt condescendent, excessivament protectora, i jo sempre això ho intentava eliminar. Si representa que no ens coneixem això no passaria. És interessant mostrar el tracte amb la màxima normalitat possible. El Narcís és un individu més, amb unes característiques especials, però són les seves. Un altre durà ulleres, a l’altre li faltarà un dit i l’altre serà tartamut. De vegades som excessivament correctes o amables, i jo sempre he sigut partidari de tot el contrari.

En general, però, trobes que el Narcís és un personatge versemblant? És fidel a la realitat?
Jo crec que força, tot i que potser s’ha pogut edulcorar. De vegades el Narcís s’ha utilitzat, com passa amb altres personatges ingenus o amb els nens, com a visionari. Donen un punt de vista que de cop i volta té una lucidesa increïble. I potser respon només a la casualitat. D’això no sé si se n’ha abusat, però s’ha utilitzat molt. També respon a un recurs dramàtic, no tant a un documental social. Això cal tenir-ho en compte: estem fent una sèrie dramàtica. Per part dels guionistes, des del principi hi ha hagut molta cura. S’han posat en contacte amb tallers, amb associacions de pares... En la primera i no sé si també en la segona temporada hi havia un guionista dedicat només al personatge del Narcís.

Recordes algun moment en què es veu clar que ‘El Cor de la Ciutat’ és un dramàtic?
Va haver-hi una temporada en què es va donar una llicència a la màgia. És el moment en què el Narcís coneix l’Esperança i perd la virginitat. El llaç que s’hi va posar va ser una mica espectacular: el Narcís coneix una domadora de dofins; ella li troba alguna cosa especial i decideix fer-li un regal o fer-se un regal mutu i ell perd la virginitat amb ella. Aquest va ser un cas en què molts pares ens van dir que això no respon a la realitat i que fa que els nanos confiïn en alguna cosa que segurament no trobaran mai. Jo considerava que aquí havíem de tenir en compte que és una sèrie dramàtica.

Creus que el personatge s’ha mantingut pla al llarg de les temporades?
Jo crec que les bases se n’han mantingut. Sí que hi ha hagut característiques que jo he anat modificant de manera natural. Són característiques que formen part de l’evolució natural del personatge més que no pas de la seva discapacitat.

Notes un cert desgast per haver interpretat aquest personatge durant cinc anys?
No especialment. És un regal doble: és un personatge que l’espectador agraeix molt perquè té un component d’espectacularitat afegit, i per mi és la mateixa feina que faria amb un altre personatge. Justament m’és més atractiu perquè amb ell necessito treballar amb una franja delicada: el control de la falta de control. És allò que fa que a cada seqüència que repetim els recursos físics que he d’utilitzar siguin diferents, perquè per estar molt viu s’han de practicar al moment.

Creus que el Narcís és un referent per a persones amb discapacitat?
No hi ha una estadística. Jo tinc referents concrets. Nosaltres hem gravat en tallers d’ocupació o hem estat amb nanos que han vingut al plató. Educadors i mestres diuen que molts d’ells ens veuen i que en són fans.

¿Per aquell fenomen que la gent confon actor i personatge, amb quines situacions t’has trobat al carrer?
Tinc avantatges jo. Les característiques que té el Narcís s’allunyen bastant de les meves, i això fa que aquesta confusió no es pugui donar. A més, ha evolucionat molt l’espectador de televisió aquí, a Catalunya. Fa molts anys que es fan sèries, i hem arribat a aquest punt que els fa més gràcia conèixer els actors que els personatges.

Al Ferran li ha canviat alguna cosa després de cinc any de ficar-se al paper del Narcís?
No sé si jo he canviat. L’estiu passat vaig tenir la possibilitat de fer una conferència a la Universitat de Cantàbria sobre la concepció social de les persones amb discapacitat en els mitjans de comunicació. Vaig portar-hi algunes seqüències de la sèrie, i em va sorprendre molt com temàtiques que són tabú en molts centres d’Espanya són temes que nosaltres estaven tractant des d’un punt de vista bastant modern i progressista. Sí que crec que cinc anys de mostrar una realitat, de ser presents, ha estat molt positiu per a l’audiència i per al col·lectiu de persones amb discapacitat. Molts pares tenen ara visions diferents sobre la manera com han d’enfocar diversos temes delicats, com ara la sexualitat o el tenir fills.

Creus que les persones amb discapacitat estan poc representades als mitjans de comunicació?
Crec que el poc que apareixen, molt sovint sóc tractats amb massa superficialitat, i es cau en estereotips.

Marc Martínez Amat
Coordinador de la revista Esclat