Tema >>
Recorregut cinematogràfic per la discapacitat

El llenguatge cinematogràfic, en els seus inicis, no sempre ha tractat el tema de la discapacitat de manera delicada i objectiva, atès que la gran majoria de les pel·lícules han presentat a la persona amb discapacitat com a un ésser marginal, deforme o un tant maliciós; o bé com a individu massa beneit, ingenu i incapaç de fer mal a ningú.

Després de la segona Guerra Mundial, la persona amb disminució, segons les propostes cinematogràfiques del cinema de Hollywood, va estar envoltada d’una aureola èpica: representava l’expressió de l’elogi dels soldats herois de guerra que el govern dels Estats Units volia potenciar per tal d’aixecar la moral del poble americà. Molts d’aquest soldats tornaven mutilats i calia presentar-los com a valents i capaços de vèncer els obstacles sense ajut, sense recursos socials. Es va instaurar, doncs, una cinematografia de personatges que protagonitzaven gestes de guerra i que per culpa d’un accident bèl·lic havien perdut algun membre (cames, mans), però no la il·lusió i les ànsies de viure. Eren veritables herois que sol·licitaven la pietat dels espectadors.

A la historia del cinema s’han produït diferents films que relaten la guerra des de la perspectiva més cruel. Aquestes narracions il·lustren la vida d’uns protagonistes esvaïts en pel·lícules tan dures com extremes. Tal és el cas de la producció Homes (1950) realitzada per Fred Zinnerman. Aquest film, interpretat per Marlon Brando, que feia el paper d’una persona amb paraplègia, relata la història d’un perdedor. També hem de fer esment d’una de les pel·lícules més impactants que s’han projectat mai, titulada Johnny va agafar el seu fusell, realitzada per Dalton Trumbo a l’any 1971, que va ser l’expressió d’un cant metafòric i apassionadament antibel·licista sobre els horrors de la guerra.

Tanmateix, la gran part dels films d’aquella època “heroica” contribuïren a marginar i aïllar les persones amb discapacitat de l’entorn social, tot presentant-los com a éssers extraordinaris, com a persones violentes i/o autodestructives o com a individus summament innocents, però sempre obviant i amagant els veritables problemes socials fent de la persona amb disminució un ésser invisible i desarrelat de l’entorn social.

Però també recordem d’altres films que han narrat biografies de personatges ben reals, fent palesa les possibilitats educatives i rehabilitadores dels seus protagonistes, com és el cas de la producció El miracle d’Anna Sullivan, de 1962, film dirigit per Arthur Penn, que relata part de la veritable historia de la nena (Helen Keller), sorda i cega que aprèn a comunicar-se i parlar gràcies al suport i la contumàcia de la seva institutriu, Anna Sullivan.

L’any 1987 es va projectar Gaby, una historia verdadera, dirigida per en Lluís Mankoki. Relata la biografia de Gabriela Brimmer, que va néixer amb una paràlisi cerebral. Gràcies a l’esforç de les persones més properes al seu entorn, va arribar a estudiar a la universitat. La pel·lícula és una apologia al poder de l’educació en la rehabilitació i normalització de les persones amb discapacitat. També l’any 1989 es va projectar una pel·lícula excepcional: My left foot (El meu peu esquerre), que relata la vida d’una persona amb paràlisi cerebral que va escriure la seva biografia amb l’ajut del seu peu esquerre.

La visió d’aquestes persones amb discapacitat, que la creació cinematogràfica ha representat com a marginades, ha anat evolucionant al llarg de la historia. El llenguatge cinematogràfic està evolucionant de forma paral·lela i d’acord al sentir de les noves percepcions i experiències socials sobre la integració de la persona amb disminucions.

No obstant això, el cinema i d’altres mitjans de comunicació mai no han representat fidelment la realitat de la persona amb disminucions. Pel que fa referència a la discapacitat, s’han comés omissions molt significatives que a la llarga han fomentat certs prejudicis, els quals han suscitat actituds negatives i injustes. Val a dir, d’altra banda, que gràcies al cinema s’han pogut donar a conèixer les problemàtiques que envolten el món de la discapacitat i que han presentat a aquestes persones com a protagonistes dels seus avatars.

Ningú no dubta actualment de l’enorme capacitat d’influència dels mitjans de comunicació, del seu poder i la seva influència en l’imaginari col·lectiu. Les associacions de persones amb discapacitat lluiten desesperadament perquè tots els mitjans de comunicació reconeguin el dret de ser visibles. Recordem que en alguns programes de televisió se’ls col·loca a l’ultima fila del plató com si fossin comparses o objectes de decoració.

L'última dècada ha estat un temps de sensibilització pel que fa referència a les produccions sobre el món de la discapacitat. Esperem que aquesta nova sensibilitat possibiliti tota una nova filmografia que susciti interès, que proposi histories que apropin l’espectador a aquesta realitat de forma digna, rigorosa i, evidentment, entretinguda.

Índex d’algunes pel·lícules sobre la discapacitat:
Geperut de Notre Dame, Worsley 1923
Llums a la ciutat, Charles Chaplin, 1931
Freaks, Ted Beowning, 1932
Homes, Fred Zinnerman, 1950
El miracle d’Anna Sullivan, Athur Penn, 1962
Johnny va agafar el seu fusell, Dalton Trumbo, 1971
L’home elefant (Elephant man), David Lynch, 1980
Fills d’un déu menor (Children of a Lesser God), de John Seale, 1986
El meu peu esquerre (My left food), Jim Sheridan, 1989
Rain Man, Barry Levinson, 1988
Gaby, una historia verdadera (Gaby, a True Store) Luis Mandoki, 1987
Un mundo a su medida (The Mighty), Peter Chelsom, 1988
Forrest Gump, Robert Zemeckis, 1994
Piedras, Ramón Salazar, 2001
Yo soy Sam (I am Sam), Jessie Nelson, 2001
Planta 4a, Antonio Mercero, 2003
Me llaman radio. Mike Tollin, 2003
Cercant en Nemo (Finding Nemo), Andrew Stanton i Lee Unkrich, 2003
Mar adentro, Alejandro Amenábar, 2004
León y Olvido, Xavier Bermúdez, 2005

Jesús Simon