Editorial >>
Realitat en la ficció

El cinema, el teatre i la televisió (pel que fa als programes de ficció) són mitjans d'expressió artística, a més d'espais de lleure, espectacle i entreteniment que ens ajuden a desconnectar dels nostres problemes i a procurar-nos moments lúdics d'evasió, en què vivim altres vides quan ens identifiquem amb els personatges. Podem sentir por, alegria, tristor..., Són (o millor dit, pretenen ser) altres vides i altres situacions, però quan fem d'espectadors, en aquell moment, durant aquella estona, allò que realment ens importa i que mereix tota la nostra atenció és el que està succeint a la pantalla o a l'escenari.

Tant les obres de teatre com les pel·lícules prenen els seus arguments de la literatura i de la vida real, per això per molt enrevessades i complexes que siguin les històries que se'ns presenten sempre poden ser superades per la realitat. A la pantalla podem veure allò que ens agradaria fer, visitar els llocs que somniem conèixer, resoldre tots els misteris, viure altres vides, riure i plorar. I tot de la nostra butaca estant! És innegable l’efecte catalitzador d’aquestes activitats en el nostre estat d’ànim.

Tanmateix, en decidir dedicar un número de la nostra revista Esclat al cinema i al teatre pel que fa a la seva relació amb el món de la discapacitat, no pretenem palesar les virtuts terapèutiques del setè art (que de ben segur que les té), sinó, sobretot, posar els nostres lectors davant de la situació objectiva de com i amb quina freqüència apareix tractat el tema de la discapacitat en aquests mitjans i si les persones amb discapacitat hi tenen accés.

Podríem parlar, doncs, de produccions “sobre la discapacitat” i de produccions amb participació de “persones amb discapacitat”. De les primeres en trobem força exemples. Es tracta de pel·lícules en què un actor sense discapacitat interpreta un personatge que en té, com passa a Mi pie izquierdo, L’enfant sauvage, Despertares, Shine, Forrest Gump, Una mente maravillosa, Yo soy Sam o Mar adentro. També trobem exemples (pocs) en televisió, com l’excel·lent interpretació que fa en Ferran Carvajal del personatge d’en Narcís, un noi amb paràlisi cerebral a la sèrie de TV3 El Cor de la Ciutat. Respecte del segon tipus de produccions, són les protagonitzades per actors o actrius amb discapacitat, com és el cas de pel·lícules com Fills d’un déu Menor o León y Olvido, el protagonista de la qual, en Guillem, entrevistem en les pàgines següents.

Respecte al valor del primer tipus de films, cal dir que és important que el cinema tracti un tema de la nostra societat amb normalitat. Això contribueix a la difusió i comprensió de la diferència i, per tant, és un factor positiu que ajuda a fer una societat més inclusiva. Pel que fa a les pel·lícules interpretades per actors amb discapacitat, existeix una gran polèmica social, pel fet que els actors adopten el rol de personatges que també tenen la seva discapacitat. En qualsevol cas, però, tenen un valor innegable per a reflectir la complexa realitat social i demostrar que les persones amb discapacitat poden ser presents (i, de fet, han de ser-hi) i fer aportacions no només en el món de la cultura, que ara ens ocupa, sinó en tots els àmbits de la societat.

Canviant de tema, fem avinent als nostres lectors que el preu de la subscripció de la revista Esclat s’incrementarà, des d’aquest mateix número, per primer cop des que s’edita. Els costos (realització i distribució) i les millores introduïdes ens n’obliguen a fixar la nova quota a 15 euros l’any. Confiem que els nostres subscriptors comprendran aquesta situació i seguiran donant suport a la nostra publicació que, amb l’ajuda de tots, volem millorar dia a dia.

Editorial