Editorial >>
Llibertat de moviments?

Un dels drets que tenim els ciutadans i ciutadanes de la Unió Europea és el de la lliure circulació entre els estats membres, tal com s’estableix en l’acord de Schengen. Aquest dret, tan important per a l’intercanvi, les relacions amb persones d’altres països, el coneixement d’idiomes i diferents costums, els negocis i les relacions en general, és un altre dels drets de difícil exercici per a les persones amb discapacitat.
I això és així, com en moltes altres ocasions, perquè les normes i lleis que recullen els tractats no sempre es corresponen amb la realitat. Tot i que s’avança de mica en mica, el mitjans de transport són lluny de ser cent per cent accessibles per a les persones amb mobilitat reduïda. És cert que es van substituint els antics models de trens, metros i autobusos per d’altres de nous que ja són accessibles; però, moltes vegades, les estacions o els accessos estan plens de barreres. L’entrevista que publiquem a propòsit de turisme facil.org fa palesa aquesta dificultat, ja que cal disposar de molts diners o de molts suports per aconseguir arribar als llocs que volem visitar si tenim problemes de mobilitat. No obstant això, i com diu l’article, és fonamental que ens “aventurem” a viatjar i a reclamar aquest dret, denunciant les barreres i els problemes amb què topem, ja que amb aquesta actitud activa aconseguirem, a poc a poc, millorar la situació.
Pel que fa al transport urbà i interurbà, el que utilitzem cada dia per anar a treballar o al centre ocupacional o a qualsevol altre servei, ens trobem amb un problema recurrent al nostre sector: la diversitat de polítiques i de respostes en funció del municipi on vivim o treballem. Com ja dèiem en parlar de la finestreta única en un número anterior d’aquesta publicació, no existeix un organisme de l’Administració Pública que doni una resposta al ciutadans que requereixen de determinat servei. Cal fer un gran recorregut d’un lloc a l’altre per aconseguir resoldre la qüestió que motivava la nostra consulta o sol·licitud. I el que és pitjor: no hi ha una sola resposta per a la mateixa situació, sinó que aquesta pot variar en funció del municipi de residència de l’interessat.

La ciutat de Barcelona, com explica molt bé l’Albert Lisbona al seu article, disposa del servei a domicili per a les persones amb greus problemes de mobilitat i ha fet un pla d’adaptació dels transports públics que suprimirà les barreres en els propers anys, fins a aconseguir l’accessibilitat total. Tanmateix, les demandes de transport adaptat són molt superiors a l’oferta.
Malgrat això, Barcelona és comparativament una de les ciutats europees més accessibles i amb una xarxa creixent de transport públic adaptat que cal tenir en compte. Per desgràcia, aquesta situació no és general. Hi ha molts municipis de mides relativament importants que no disposen de serveis adaptats de transport, la qual cosa limita extraordinàriament les possibilitats de desplaçament (i per tant, d’autonomia) dels seus habitants amb mobilitat reduïda. De vegades els Consells Comarcals aporten solucions a cada cas, però no sempre. És molt diferent ser resident al Baix Llobregat o al Vallès pel que fa al dret del transport. Això és un fet de difícil comprensió, però amb què ens trobem cada dia.
El tema del transport és fonamental per desenvolupar el projecte de vida de cada persona. Si hem lluitat per aconseguir un serveis de qualitat per a les persones amb discapacitat, si defensem el dret de gaudir de tot el que ens ofereix el nostre entorn social, de sortir, de viatjar i estem lluitant perquè es dissenyi i es construeixi des del concepte de l’accessibilitat (disseny per a tothom), no té cap sentit que no disposem dels mitjans de transport adients que assegurin el desplaçament a tots aquests entorns per a totes les persones. Cal seguir treballant cadascú de nosaltres i des del món associatiu per resoldre aquesta contradicció.

Editorial