Veure totes les revistes

Número 32 - Discapacitat i consum

Tardor 2004

Tema >>
Disseny per a tothom

És durant aquestes dates nadalenques quan més evident es fa que ens trobem en una societat de consum, i que comprar i vendre és el mecanisme bàsic que acciona el principal engranatge de la nostra economia. Al mercat hi trobem una gran diversitat de productes, però malauradament no tots estan pensats perquè els pugui fer servir persones amb discapacitat. A l’hora d’anar a comprar ens trobem amb una limitació que fins i tot en molts casos només podem solucionar buscant productes adaptats. Hi ha, per tant, una segregació entre els productes fets per a una majoria de consumidors, i uns altres pensats especialment per a grups minoritaris.

Des de ja fa uns anys s’està promovent una nova filosofia de disseny que vol trencar amb aquest plantejament perquè creu que els productes poden ser concebuts per a tota la població sense que això comporti un cost afegit per a l’empresa, o almenys no un cost gaire gran. És el denominat disseny per a tothom (o disseny universal en la terminologia nord-americana). Per definició, el disseny per a tothom és una estratègia que té per objectiu fer que els productes i els serveis del nostre entorn siguin accessibles, comprensibles i utilitzables per a tothom en la mesura del possible, i de la manera més natural i independent possible, sense haver de recórrer a adaptacions. L’objectiu bàsic és simplificar-nos la vida a tots.

Per què hauríem de suposar que una empresa voldrà esforçar-se a dissenyar els seus productes per arribar a tota la població i no només a la majoria? Doncs perquè en realitat quan l’empresa simplifica els productes i els fa accessibles les persones amb discapacitat no només està repercutint en els consumidors amb discapacitats sinó que facilita les coses a la població en general. Un exemple ben clar el trobem en el comandament a distància de la televisió. Aquest aparell va ser concebut perquè les persones tetraplègiques poguessin canviar el canal del televisor sense necessitar d’ajuda. Avui dia, però, no hi ha aparell de televisió al mercat que no inclogui el comandament.

Sense ser-ne conscients, el disseny per a tothom va modificant els productes que consumim habitualment. Fa pocs anys per obrir un tetra-brick necessitàvem unes tisores o una certa destresa per estripar el cartró. En canvi, ara la majoria de les begudes envasades en tetra-brick tenen un tap i una pestanya per a encetar-lo. Quan anem al cinema o a un restaurant de menjar ràpid ens bevem la beguda en un got de plàstic tapat i amb una canya, un disseny que permet que el líquid no se’ns vessi i que inicialment va ser concebut per a persones amb discapacitat. Des del paquet d’arròs fins a la llauna de tonyina han passat i passen pel sedàs del disseny per a tothom.

En el terreny de l’administració pública, el Consell d’Europa va adoptar l’any 2001 una resolució per la qual els estats membre de la Unió han d’incloure els principis del disseny per a tothom en la formació d’arquitectes, enginyers, dissenyadors i urbanistes. Però el cert és que a banda de guanyar adeptes en l’Administració, també les empreses estan adoptant els principis del disseny universal amb la finalitat que tots els clients potencials els comprin els productes. Per això les companyies creen els nous productes perquè en puguin fer ús no només persones amb discapacitat sinó també altres col·lectius com la gent gran o els esquerrans.

Això no sempre es pot aconseguir. La teoria del disseny per a tothom explica que, en els casos en què un producte no és universal, l’oferta s’ha d’assegurar de proveir-ne el mercat d’una àmplia gamma de varietats. És el que passa, per exemple, amb els telèfons mòbils: la gran varietat que trobem al mercat fa que puguem trobar un telèfon amb els botons i la pantalla prou grossos perquè en pugui fer ús una persona amb dificultats de visió. En d’altres casos, el que l’oferta ha de crear és un producte regulable que s’adapti a l’usuari, com passa amb les cadires més modernes.

El disseny per a tothom podríem incloure’l dins del màrqueting més avançat, tota una filosofia que va més enllà de la mateixa accessibilitat. La idea base és que els productes d’avui dia, perquè siguin valorats socialment, han de ser funcionals, segurs, saludables, sostenibles i estètics.

Fins no fa gaire, els productes dissenyats perquè poguessin servir a les persones amb discapacitat eren objecte d’alguns tòpics, per la qual cosa les empreses es mostraven reticents a concebre els seus productes perquè fossin universals. El primer tòpic feia creure que dissenyar els productes perquè fossin accessibles a persones amb discapacitat n’encaria la producció. La demostració que això no és cert la trobem, per exemple, en els ascensors: aconseguir comprar-ne un de poc accessible avui dia és més car que no pas comprar-ne un d’accessible. Passa el mateix amb els autobusos plans.

Un altre tòpic assenyala que el disseny pensat per a persones amb discapacitat és estèticament poc agradable. Els experts del disseny per a tothom creuen que el producte que resulta lleig al consumidor no compleix un dels criteris del disseny, que és l’estètic. Els guals que permeten que les persones que circulen amb cadira de rodes baixin de la vorera per creuar un pas de vianants a Nova York són un pla inclinat fet d’asfalt i d’una amplada de 90 cm, la justa que permet que hi passin les cadires. Aquesta solució, però, és poc visual i fins i tot molesta per als vianants i els vehicles. A Barcelona, en canvi, el gual consisteix en la substitució del canto de la vorera per un aplanament, que permet el pas de cadires per tot l’ample del pas de vianants i no molesta ni els ciutadans que van a peu ni als conductors, a banda de ser molt més visual. Heus aquí un exemple de com el disseny pot trobar solucions perquè un objecte universal sigui alhora estètic.

ELS SET PRINCIPIS
Un equip d’experts de tres universitats nord-americanes va establir unes pautes a seguir en el disseny de productes i serveis per a tothom. Els autors van treballar amb arquitectes, dissenyadors industrials, enginyers i investigadors ambientals per fixar set principis orientatius per a l’hora de dissenyar per a tothom:

1. Ús equitatiu. El producte ha de tenir un disseny pensat per a tots els usuaris i que el faci útil a totes les persones en tots els casos. Si tant no és possible, almenys que tothom en pugui fer un ús equivalent. El disseny del producte ha de proporcionar la mateixa privacitat i seguretat i ha de ser igual d’accessible a tots els usuaris, i evitar de segregar-ne o estigmatitzar-ne algun.

2. Ús flexible. El disseny s’ha d’acomodar a una àmplia varietat de preferències i capacitats dels usuaris. Ha de proporcionar diferents opcions a l’hora de fer-lo servir, ha de permetre que hi puguin accedir dretans i esquerrans, i s’ha d’adaptar al ritme i a la precisió de l’usuari.

3. Ús simple i intuïtiu. El disseny ha de fer fàcil l’ús del producte sigui quin sigui el coneixement, l’experiència, l’habilitat lingüística o el nivell de concentració de l’usuari. Cal eliminar la complexitat innecessària, ordenar la informació per importància i permetre el feedback amb l’usuari durant i després de completar la tasca.

4. Informació perceptible. El disseny ha de ser efectiu comunicant la informació necessària per a l’usuari, malgrat les condicions de l’entorn o les capacitats sensorials de l’usuari. Pot fer servir diferents modes (icònic, verbal, tàctil) i ser redundant amb la informació essencial, que s’ha de destacar en contrast amb la menys important i s’ha de fer el màxim de llegible.

5. Tolerància amb l’error. El disseny ha de minimitzar els perills i les conseqüències d’accions accidentals o inintencionades. S’han de fer més accessibles els elements més utilitzats i eliminar, protegir o aïllar els més perillosos, que s’han d’advertir clarament a l’usuari.

6. Mínim esforç físic. El disseny pot ser utilitzat amb eficiència i comoditat i amb la mínima fatiga. Ha de permetre a l’usuari mantenir una posició del cos neutral, ha de requerir una força raonable per funcionar i minimitzar les accions repetitives i l’esforç físic desmesurat.

7. Mida i espais adequats per a l’accés i l’ús. El disseny ha de proporcionar la mida i l’espai més apropiats per a l’accés, la manipulació, la posició i la mobilitat. Cal mantenir a la vista els elements importants, tant pels usuaris drets com pels que accedeixin al producte o servei asseguts, els quals n’han de poder fer ús còmodament. S’ha de donar l’espai adequat per als usuaris que necessiten fer servir aparells o personal d’assistència.

ENTREVISTA FRANCESC ARAGALL
Una de les veus autoritzades al nostre país per parlar de disseny per a tothom és Francesc Aragall, director general de la consultoria d'accessibilitat i disseny per a tothom ProAsolutions i president de la Design for All Foundation. Aragall va formar part com a director gerent al seu dia del Consorsi de Recursos i Documentació per a l’Autonomia Personal (CRID), una de les primeres entitats que van parlar de disseny per a tothom i que a partir de la Declaració de Barcelona (1999) va difondre i implantar aquest concepte a Europa.

Amb quin propòsit es va crear el CRID?
Va néixer amb la intenció d’exportar fora de Barcelona el que havíem après a l’hora d’organitzar els Jocs Olímpics i els Jocs Paralímpics del 92. Tant per explicar-ho als municipis com per a les activitats i serveis de les empreses. El CRID es va acostar a qui ningú no s’havia acostat mai abans: a les empreses de disseny, per explicar-les-hi que això del disseny per a tothom era possible. Va ser la primera entitat al món que va començar a parlar de disseny per a tothom.

Quin en va ser el principal èxit?
Segurament va ser dir les coses pel seu nom. Explicar que el tema de l’accessibilitat no tenia a veure exclusivament amb les persones amb discapacitats sinó amb tota la població en general. Per exemple, el CRID va ser capaç de parlar amb els tècnics responsables de transport en el seu llenguatge. En definitiva, va transformar i traduir la reivindicació d’uns determinats col·lectius a un llenguatge que poguessin entendre l’administració i el sector privat.

Pel que fa a resultats concrets del CRID, en podem trobar avui dia malgrat l’entitat s’hagi extingit?
Les màquines expenedores de Transports Metropolitans de Barcelona i de Ferrocarrils de la Generalitat són accessibles a tothom gràcies al CRID, per exemple. O el nombre molt important de plans d’accessibilitat que han elaborat els ajuntaments. Els polítics de l’Ajuntament de Barcelona van creure molt que la ciutat havia de ser per tothom. Van assumir que al 2006 la ciutat havia de ser del tot accessible i, de fet, està en condicions d’assolir-ho.

I resultats en l’àmbit privat, també n’hi va haver?
Bé, vam signat convenis de col·laboració per assessorar empreses a Dinamarca i en altres països, per exemple. Des del CRID es va crear la coordinadora del disseny per a tothom a Espanya, on hi ha l’Once, l’Imserso, la UPC, les escoles de disseny, etc.

Com és que es va acabar el CRID?
Jo vaig marxar abans que s’acabés. Me’n vaig anar perquè en un moment determinat va haver-hi una reformulació que plantejava que el CRID podia assumir la gestió de temes d’accessibilitat conjuntament amb la gestió de temes d’immigració. La immigració es pot tractar des d’una perspectiva de disseny per a tothom, però les eines per tractar la discapacitació són bàsicament tècniques, i les de la immigració són polítiques. Jo vaig marxar amb una plena voluntat de col·laboració, però el fet és que la desaparició del CRID confirma que efectivament portar el disseny per a tothom juntament amb la immigració no era efectiu.

Creus que ha deixat un buit la seva desaparició?
No ben bé. L’Administració i la societat civil han assumit el seu missatge. En el seu moment si que vam trobar un buit i per això vam crear la Desing for All Fundation, que venia a cobrir aquesta necessitat de comunicar a les empreses i entitats públiques que el disseny per a tothom no és només una qüestió econòmica, sinó que és un tema de responsabilitat social.

Marc Martínez Amat
Coordinador de la revista Esclat