Editorial >>
Normalitat, diferència i finestreta única

No es pot negar que s'observen en la societat esforços meritoris per acceptar les persones diferents, per integrar-les i fer-los la vida més accessible. Ja fa temps que creix visiblement la sensibilitat social, tant de les administracions com de la societat civil, davant la diferència i contra qualsevol discriminació. És clar que sempre esperem que creixi encara més. Ni que sigui, d'entrada, pel que fa a la qüestió en abstracte o al seu plantejament teòric. Perquè el progrés concret, material, pràctic d'aquesta sensibilitat, en canvi, és menys fàcil de constatar.

Els qui vivim la diferència com la pròpia normalitat ja sabem que aquest salt de l'abstracció a la vida diària no és senzill. És difícil, si no impossible, posar-se a la pell d'una persona que conviu amb certes discapacitacions. Aquelles accions més rutinàries, més mecàniques i habituals, poden esdevenir un tour de França o l'aventura del dia com no ho són per ningú més. En aquest número s'aborda, i pot ser un exemple d'això, el cas de la sordceguesa. Com podem comunicar-nos amb una persona amb sordceguesa? Com fer-ho quan la sordceguesa és un aspecte més de la paràlisi cerebral? Vet aquí una situació aparentment al límit amb la qual també s'aprèn a conviure.

Un dels problemes de l'acceptació social de les diferències, fins i tot extremes, com a formes de la normalitat és la diversitat i la variabilitat dels casos i les situacions. Els qui vivim la diferència com la pròpia normalitat ho sabem reconèixer i, per tant, podem acceptar pacientment aquesta dificultat afegida. Gairebé fins a pensar que, sense afany heroic, la millor manera de contribuir al progrés de la sensibilitat social és no amagar-nos i no viure les nostres diferències dramàticament, sinó precisament amb normalitat.

Deu ser justament per això, perquè la simple necessitat de llevar-nos cada dia ens du a construir una inèrcia de normalitat, que ens costa d'acceptar determinats entrebancs que no semblen tan difícils d'evitar. Ja fa anys que es parla de la voluntat de concentrar en una finestreta única la relació dels usuaris amb les administracions. Una finestreta que hauria de reduir el nombre de gestions i de desplaçaments, la quantitat de paperassa i l'opacitat de la informació sobre els ajuts o els serveis als quals podem tenir dret. Fa anys que se'n parla de tant en tant. Però el temps passa i la finestreta no arriba. Caldrà pensar a reivindicar-la fins i tot amb contundència? Seria una llàstima, perquè de feina i de distraccions no ens en falten.

Editorial