Tots hem patit algun cop una situació difícil o estressant en la que després de molta tensió, hem sentit les espatlles molt cansades o cert dolor en les cervicals degut a la tensió, a tenir els músculs engarrotats.

 

Aquests és un senzill exemple de com un estat de tensió mental (la percepció d'una situació estressant) ens produeix un malestar físic.

 

Però, què passa quan la situació estressant es perllonga massa temps?

 

Aquest tipus de situació com, per exemple, les conseqüències invalidants d'un accident, la malaltia d'un familiar, la pèrdua de treball, una separació matrimonial, ens porta a què el nostre organisme tingui una sobrecàrrega de tensió durant cert temps i pugui acabar tenint conseqüències físiques, com ara mal d'estómac, insomni, hipertensió, i, fins i tot, disfunció sexual.

 

Quan l'estrès és intolerable per al nostre organisme, les conseqüències físiques i psíquiques poder ser molt acusades. Parlem d'estrès intolerable en situacions en què passem una llarga malaltia en el nostre entorn familiar, accidents greus, terrorisme, mort d'algun familiar molt proper i totes aquelles situacions tan dramàtiques que personalment podem qualificar de “trauma”. Una situació traumàtica és aquella en la qual ens sentim en un estat d'indefensió, rebent un impacte vital de tal magnitud que les nostres vides pateixen un canvi brusc.

 

Malauradament, encara no podem agafar una neurona viva i posar-la sota el microscopi per observar-la, però diàriament tenim exemples de les conseqüències de l'estrès. Per exemple: una pacient, de 40 anys, porta dos anys patint migranyes després que el seu marit patís un internament hospitalari de 6 mesos amb un gravíssim problema de pàncreas, del que molt pocs sobreviuen.

 

Tota aquella tensió, por, desesperança (especialment quan els metges afirmaven que el seu marit es moriria) ha provocat en la pacient una resposta de dolor après innecessàriament, tot i que el seu marit es troba ara fora de perill.

 

Freqüentment veiem com les condicions adverses de llarga durada a la vida de les persones esdevenen dolor, un dolor incapacitant, sense causa orgànica, que és una memòria d'un altre dolor, el psíquic. Sovint, els problemes psicosomàtics produïts per l'estrès inclouen problemes intestinals, morenes, afeccions de la pell, caiguda del cabell, asma, xiulets a les oïdes, problemes immunològics com ara al·lèrgies, esclerosi múltiple. Tot el nostre cos pot patir les conseqüències de l'estrès i dels nostres problemes emocionals, ja que produeixen baixades en les defenses (immunoglobulines)[1] i es troba tan estès el problema, que bona part dels pacients que veiem en la consulta del metge general (fins un 60%) estan patint degut a problemes psicosomàtics derivats de l'estrès o dels problemes emocionals

 

 

Quan la situació traumàtica és tan greu que la persona pateix per la seva vida o veu morir altres persones (terrorisme, guerra, violència) por arribar a presentar símptomes que impedeixen una vida normal. Aquests símptomes poder fer reviure involuntàriament o de manera estressant les imatges i records del trauma, moments d'ansietat descontrolada, no pot afrontar les activitats quotidianes, insomni, irritabilitat.

 

És una afectació molt greu que s'anomena Trastorn per Estrès Postraumàtic i que pateix gairebé el 25% de les persones que han tingut un accident de tràfic amb morts, el 20% dels que pateixen la mort sobtada d'un familiar o amic, el 65% de les víctimes d'abusos sexuals, el 80% dels presoners de guerra[2].

 

A més, quan mor algú pròxim, moltes vegades ens queda la sensació que podríem haver fet alguna cosa més: això també és un dolor emocional. Les famílies de les persones amb discapacitat també tenim un llarg historial de patiment emocional i estrès. Els que som pares d'una persona amb discapacitat, en cada etapa del seu desenvolupament hem hagut de lluitar, moltes vegades fins i tot amb institucions, per tal de conèixer i fer tot allò que fos millor pel nostre fill, més enllà de les normes administratives del moment.

 

El tema és de gran repercussió social: a prop del 15% de les famílies tenen un fill/a amb malalties cròniques o algun tipus de discapacitat[3] i és molt comú que les famílies hagin de buscar solucions i places en cada canvi d'etapa del seu fill/a. La malaltia, la discapacitat i la mort són experiències universals que posen a les famílies davant d'un dels majors desafiaments de la vida. L'efecte d'un diagnòstic de càncer o de conviure amb una persona amb discapacitat es fa sentir en tot el sistema familiar: tots el membres de la família es veuen afectats. Algunes famílies pateixen un deteriorament en la qualitat de vida, que va des del desequilibri psicològic fins la ruptura de la parella, mentre d'altres tenen capacitat d'adaptació i superen la crisi (70%). Les mares de persones amb discapacitat són les que es porten la pitjor part: un 48% arriben a patir depressió i un 20% problemes d'ansietat. En canvi els pares de persones amb discapacitat arriben a patir problemes més d'ansietat (40%) que depressió (15%), probablement per que la mare lluita amb els problemes diaris de la persona amb discapacitat, mes a prop a la frustració i a la desesperança, i el pare generalment és el que manté econòmicament a la família, està més temps fora de casa i rep amb més distància la problemàtica de la família.

 

El més greu és que els sistemes de suport a la família brillen per la seva absència o els equips que hi ha treballant per les famílies són escassos, amb el que un 70% de les famílies mai han vist a un professional de salut mental 3.

 

En el servei de salut mental SUPORT FAMILIAR ESCLAT, atenem a les famílies de persones amb discapacitat des de fa 6 anys amb el finançament de la Generalitat, i tenim molt present quotidianament tots els problemes. El nostre objectiu és ajudar a recuperar l'equilibri de les persones i famílies i solucionar els complexos resultats que produeix l'estrès en les famílies de persones amb discapacitat.

---

[1] SERVAN-SCHREIBER, David: Curación emocional, Kairós, Barcelona 2004

[2] TRUJILLO, Manuel: Psicología para después de una crisis, Aguilar, Barcelona, 2002

[3] 3 ROLLAND, John: FAMILIAS, ENFERMEDAD Y DISCAPACIDAD, Gedisa, Madrid, 2000