Castellano 
Català
| Número 28 & 29 - Drets | Tardor/Hivern 2003 |
Atenció Directa >>
Evolució i canvi al taller
El taller de pasta de paper del Centre Ocupacional Esclat 2 es basava en el reciclatge de paper. Aquest material permetia desenvolupar treballs sensorials, manipulatius i de coordinació.
La idea de canvi i transformació del taller de pasta de paper en el taller de creativitat i reciclatge va sorgir a partir de les diferents preguntes que entre educadors i usuaris es van plantejar, sobre la possibilitat de poder elaborar objectes de complement o decoratius, mitjançant la utilització d'altres materials que no fossin directament la pasta de paper ni el cartró pedra.
El nostre problema raïa en trobar-nos amb materials que poguessin ocasionar lesions a l'usuari o que no fossin assequibles. Per tal motiu, vàrem començar a dissenyar entre tots de quina forma i quin material utilitzaríem en l'elaboració d'aquests objectes. Plantejarem i dissenyarem gràficament cada producte i vàrem decidir replegar els materials necessaris (ampolles de plàstic, espelmes usades, pasta de sal i cartró, etc.).
Tot seguit vàrem començar a formar l'estructura dels tallers, especificant-ne els diferents processos pels quals passava el producte des del seu disseny (feina intel·lectual) fins a arribar al seu acabament (feina física). En la mesura que anàvem avançant en el desenvolupament tangible de les nostres idees, vàrem anar descobrint els problemes que apareixien respecte dels materials utilitzats, però també d'índole personal i de capacitat de comprensió dels processos.
Plantejament d'una dinàmica compartida
En realitzar un taller bàsicament manual, el reciclatge ens permet fabricar tot tipus d'objectes (capsetes, quadres, joguines, etc.) i podem desenvolupar moltes de les facultats psicomotrius (depenent de cada persona), però quan es porta a la pràctica amb els usuaris se'ls ofereix com a un procés ja definit, és a dir, l'educador ja ha estat l'únic protagonista en la “iniciativa-idea” a realitzar.
A l'hora de programar, oblidem sovint el criteri del propi usuari o usuària del programa i ens centrem molt més en la coordinació psicomotora adient. Aquest centre de prioritat tan únic incita a descurar la capacitat creadora de cada persona per proposar una tasca o disseny del seu grat.
Es aquí, en el propi criteri de l'usuari, on hem ubicat la creativitat com a una relació dinàmica entre educador-usuari-treball-producte, fent possible la constant intervenció de l'usuari en l'elaboració del programa del taller.
La nostra prioritat era proveir de suports a l'usuari per tal d'augmentar la seva capacitat de dissenyar les seves “idees” i portar-les a terme, conscientment i protagonitzant el procés i l'elaboració d'un taller (“el seu taller”), deixant l'educador com a instrument i recurs humà en la seva realització.
Calia crear una dinàmica que requerís la presa de notes, la necessitat d'organitzar la feina prèviament, de distribuir les tasques que comporten tots i cadascun dels processos que s'hi porten a terme per a l'elaboració o transformació d'uns elements en altres.
Calia tenir presents les dificultats físiques i cognitives que pogués presentar cada usuari, per poder definir i dissenyar els suports necessaris en cada cas, així com dinamitzar el treball en equip per tal de suplir i compensar els hàndicaps.
Quan tots els subtallers eren en funcionament els usuaris es van adonar que tot allò sobre el que s'havia parlat i el que s'havia proposat, podia arribar a realitzar-se.
Va ser d'aquesta manera, i en prendre consciència del difícil que resulta fer allò que desitgem, i tot a l'hora, quan ells mateixos varen proposar seguir un ordre (mitjançant registres) en la forma de realitzar-ho. Amb tot això, encara no comprenien que una de les parts o processos que comportava l'elaboració d'un objecte, era senzillament això: una part d'un tot.
Un cop compresa aquesta observació, el treball era definir: 1) què es volia fer, 2) com es faria, 3) qui hi intervindria i en quina part del procés, 4) quan es faria, 5) on i quins estris caldrien, i 6) quina finalitat tindria aquell objecte.
1) Les decisions i idees es comentaven en diferents sessions, per això va caldre prendre notes (per al que fèiem servir una pissarra amb impressió en paper, i d'aquesta manera es constatava davant d'ells que òbviament era allò sobre el que s'havia discutit), i deixar les còpies impreses en un lloc del taller on, en qualsevol moment de dubte, podien ser consultades. D'aquesta manera s'ubicaven les “coses” debatudes, així com les idees que anaven sorgint.
2) Ara la tasca se centrava en saber diferenciar cadascun dels processos de transformació d'una manera assequible per a les persones usuàries del taller, és a dir, deixar de banda la teoria i començar la pràctica. Per tant, era imprescindible la plena participació dels usuaris en tot moment, provocant entre ells una interacció que els portava a la gairebé completa autonomia (treball en grup).
3) Així arribaven a comprendre parcialment o total (segons els casos) els diferents processos a realitzar en la tasca que es pretenia portar a terme. S'adonaren que entre ells podien solucionar les diferents traves que anaven sorgint. Es va treballar com a un tot la tasca, sense ubicar ningú en un procés concret. Mitjançant la seva pròpia experimentació arribaren a veure en quins processos podien intervenir tots sols, quins requerien d'una ajuda “mecànica” (objecte, referència, eina, adaptació d'eina) o quan calia el suport d'un educador o d'un company. A poc a poc s'hi varen situar ells mateixos, i quan ja tenien aquest pas “adquirit” es presentaven i s'oferien per realitzar-ne d'altres.
4) Considerant que realitzar tres o més subtallers dins d'un mateix horari afavoria la confusió, començarem a assignar els tallers, guardant la premissa que un mateix grup no pogués treballar en dos subtallers simultàniament.
Per tal d'agilitzar i facilitar la comprensió d'allò que havien realitzat els usuaris es va decidir de fer dos plafons, un on s'hi descrivien els subtallers amb cada un dels seus processos i l'altre amb els grups i dies que hi treballaven els usuaris, per tal de reforçar-lo visualment cada taller tenia un color. D'aquesta manera resultava evident a primera vista tot el ventall de tallers del programa anual.
El plafó de grups i dies es va anomenar plafó de registre, i hi contenia la informació individual de cada un dels usuaris pel color del taller en els dies que l'havien realitzat i dins de la casella acolorida, el nombre de passos que podien arribar a realitzar i amb quina mena de suports i recursos (per a això s'hi afegia una lletra referent amb l'objectiu de simplificar l'anotació). Així podia reflectir-se de manera ràpida i senzilla el taller que s'havia realitzat i quant de temps s'hi havia dedicat.
En l'altre plafó, més petit, quedava la producció realitzada. Una cop observat per ells mateixos tot el treball realitzat es consultava el programa anual de tallers, on el grup escollia el proper taller a endegar.
5) Com ja hem assenyalat, era molt important presentar l'espai físic del taller amb les àrees de treball ben delimitades i amb les eines ben ubicades i ordenades, per tal de fer més àgil la comprensió de tot allò que es treballava.
D'aquesta manera cada àrea de treball era un procés del seu disseny i l'usuari s'hi ubicava per elecció pròpia en el lloc desitjat.
Un cop situat, es prenia en consideració tot allò comentat a propòsit de la dificultat de maniobrar amb l'eina adient i el perill que s'hi produís algun tipus de lesió. Si el perill era ampli (manipulació de guillotina de paper, serres, formons, martells, etc.) era l'educador que intervenia per ajudar. Si el problema era de manipulació, ells mateixos miraven d'ajudar i minvar el handicap del seu company, comportant tot això una fase més en la tasca.
6) Un cop finalitzat l'objecte, es mostrava a tots els grups i s'hi debatia a propòsit dels seus possibles usos.
Per a nosaltres, el fet d'abordar, juntament amb els usuaris, els diferents problemes que sorgeixen en tenir una idea i que aquesta pugui arribar a ser tangible mitjançant unes pautes lògiques aplicades en cada moment o situació, no deixa de ser un hàbit que d'una banda els fa pensar i, d'altra, els fa prendre decisions. Si les decisions varen ser correctes o no, és quelcom que podem avaluar per nosaltres mateixos i, per això ens cal recordar allò que vàrem fer i com ho vàrem fer. Amb aquesta eina podem reprendre l'error i esmenar-lo sense que això ens dugui a una situació de bloqueig que ens impedeixi gaudir de la realitat de viure amb hàndicaps i sense. El fet de comprovar que una persona té la major part del protagonisme a la seva vida es un punt de satisfacció considerable per intervenir en la millora de la seva qualitat de vida.
Ricard Escribano i Paco Gallego
Esclat 2
