Veure totes les revistes

Número 28 & 29 - Drets

Tardor/Hivern 2003

Tema >>
Drets Humans: el Dret a Ser Persona

Des que l'ésser humà, a través de l'evolució, se separa dels seus avantpassats de l'escala zoològica i es constitueix en grup cultural, d'una manera o una altra comença a prendre consciència d'uns drets propis de l'ésser humà, els quals posteriorment s'anomenaran drets Humans (DD HH)¹. Implícitament era així, però aquells drets no es fan explícits ni queden constatats en un document escrit i ratificat per la societat, mitjançant els seus governs, fins al segle XVIII. Això succeeix a Occident que és on posteriorment s'aniran elaborant noves declaracions de DD HH, totes amb continguts similars.

De fet, totes aquestes declaracions són fruit de les enormes desigualtats i del domini d'uns pocs sobre la majoria de la població, la qual està mancada de qualsevol dret, subjugada i marginada com si fos un animal o una cosa. Per això els DD HH s'elaboren per protegir i treure d'aquesta marginació a tots els dominats i donar-los l'estatut d'ésser humà que els correspon.

I és que, en realitat, dir que la naturalesa fa iguals a tots els éssers humans és una fal·làcia, perquè biològicament –naturalment- tots els éssers humans som diferents. I afegit a això, i fent-los encara més diferents, en funció del grup humà en què es neix hi ha unes pautes o unes altres, és a dir una cultura i, per tant, un estil de vida en el que prevalen uns valors, principis, etc., és a dir, uns drets i uns deures específics. Perquè cal tenir en compte que l'ésser humà, en principi, és considerat com a tal pel fet de néixer d'una dona i per tant pertanyent a l'espècie humana. Però aquest ésser humà neix incomplet, ja que no disposa d'un codi genètic que li permeti per ell mateix sobreviure com a persona. Aquest estatut de persona li ho dóna el grup cultural al qual pertany a través de la socialització, permetent-li així aprendre les pautes de comportament del grup, les seves normes, etc., i fent-li per tant un subjecte de drets i obligacions.

És a dir, que per a ser considerat persona cal pertànyer a un grup sociocultural, en principi el que ha tocat al moment de néixer, el qual transmetrà uns valors, uns codis, un sistema simbòlic, etc., que permetran al nou subjecte participar en un sistema de vida compartit. D'aquesta manera, com diu M. Fernández Martorell, “els éssers humans ens completem per la cultura” (M. Fernández Martorell, 1997: 97).

Cada cultura dissenya un mètode que permet conviure als seus actors, però aquest mètode no és estàtic i les cultures es recreen constantment i es van modificant, amb la qual cosa també modifiquen les seves normes de convivència.

Així doncs, podem observar que els DD HH no són innats, no són uns drets naturals, sinó que són adquirits, ja que aquests drets són socioculturals i els subjectes han de lluitar per fer-se creditors dels mateixos en aquella societat on els toca viure.

Tanmateix, no totes les persones tenen la mateixa capacitat per lluitar i aconseguir tenir aquests DD HH perquè, tal com hem dit abans, la natura fa els éssers humans diferents. Hi ha diferències que són irrellevants, perquè es refereixen a petites particularitats bàsicament, però quan les diferències sobrepassen el límit de la “normalitat” que cada societat estipula, apareix el problema per als que són més diferents i entre aquests estan les persones amb discapacitat intel·lectual. Així doncs, ens trobem que a aquestes persones, a més de la diferència que els ha donat la natura, la societat les retola amb la categoria de “diferents”, aprofundint encara més en aquesta diferència. D'aquesta manera, la persona amb discapacitat pateix una categorització de marginació i discriminació per part de la societat, amb el que difícilment pot gaudir del seu estatut de persona de ple dret.

En patir la marginació la persona amb discapacitat queda fora del sistema social, no forma part d'ell i, per tant, no serà probable que pugui ser subjecte de drets i obligacions. Aquests subjectes resten en la frontera del ser i no ser, de l'estar i no estar. De fet són persones, ja que la seva cultura al néixer els va acollir i reconèixer com a membres d'ella i estan perquè viuen (o més aviat “sobreviuen”²) i consten als registres de persones, però en la realitat no són considerats com a tal perquè se'ls ignora i no se'ls té en compte, ja que el sistema social funciona perfectament sense ells, no se'ls necessita per res, i a més, encara que en realitat hi són, molts cops se'ls “amaga” perquè la seva diferència és massa evident, “criden l'atenció”, “no acompleixen els cànons socials de bellesa, comportament”, “se'ls mira amb curiositat”, etc., i això és tan dur i tan difícil de suportar que s'arriba fins al punt d'internar-los en centres especials per a persones amb discapacitat psíquica, on no patiran res d'això, però quedaran totalment al marge, perquè d'aquesta manera es crea un gueto, una microsocietat aïllada de la societat general a la qual pertanyen, tal com ho va descriure E. Goffman en la seva obra Internats. Hi ha ocasions en les que aquests subjectes romanen en la frontera indefinida del “no lloc”³

La discriminació que pateix la persona amb discapacitat psíquica és molt important i a més del dolor que per la seva pròpia situació aquesta ja pateix, se li afegeix el que li causa aquest comportament social que la va apartant, més o menys directament, de tots els recursos socials i culturals a més de les mirades d'estranyesa, sorpresa i/o despit que la gent manifesta envers ella.

Però, a més de tot això existeix una doble moral respecte de la discapacitat. D'una banda es proclama el dret de tot nascut a ser persona, i, de l'altra, en la pràctica, se li nega aquest dret ja que se li limiten o anul·len les possibilitats reals de ser persona, el veritable estatut de persona.

Tot insistint en aquest punt, aquesta doble i contradictòria actitud arriba al seu zenit en plantejar l'ètica de la vida. Quan es tracta el tema de l'avortament s'alcen les veus “pro vida” defensant el dret del fetus a la vida i la connotació que ja hi ha un ésser humà des de la fase embrionària al qual cal protegir i que sota cap concepte es pot avortar. Fins i tot en els casos que se sap que el fetus té severs problemes, que serà anormal, s'insta la mare a què segueixi endavant amb l'embaràs i se li diu que tindrà ajuts, que hi ha molts programes d'atenció per a aquests infants, etc., que no es tan difícil. Però un cop el nen ha nascut tot això no són més que paraules, o són uns recursos tan escassos que molt pocs arriben a aconseguir alguns. D'aquesta manera ens trobem que la societat, mentre l'ésser humà no és nascut, advoca pel seu dret a la vida i pren als pares el poder de decidir sobre això. Però un cop el nen ha nascut i té discapacitat, la societat pràcticament se'n desentén i són els pares qui assumiran totes les seves cures i responsabilitats.

Així, podem veure que aquell dret a ser persona que se li atribueix al fetus és un dret incomplert quan en realitat arriba el moment d'adjudicar-li aquest estatut de ple dret. Tal com diu A. Fierro: “un cop més, el dret a ser home, en sentit ple, com a quelcom més que una mona nua o que un bípede sense plomes, queda cruelment desconegut i burlat. És una altra manera d'atemptar contra la vida i d'avortar-la. La manca d'assistència social de vides senceres d'homes figura entre els crims contra la vida; és el crim d'un assassinat o d'un avortament prolongat i diferit fins al moment de la mort biològica. En efecte, la vida de molts discapacitats és una vida no nata, una existència socialment avortada, la frustració deriva no tant de la limitació mateixa resultant de la deficiència, quant de la marginació socialment afegida”. (Fierro, A., 1977: 49).

La nostra societat, per tant, si vol ser honesta i portar a terme els posicionaments teòrics que proclama, el que ha de fer és “normalitzar” el fet de tenir discapacitat, veure-ho com a una persona integrada de ple dret, amb les seves diferències per descomptat i sense ignorar les traves i limitacions, però que aquestes no siguin motiu per discriminar-lo ni marginar-lo.

Al llarg del temps i en tots els tractats de DD HH es parla de la no discriminació per raó d'edat, sexe, origen racial, etc., tanmateix, sabem que sistemàticament es vulneren aquests drets. En el cas de les persones amb discapacitat també succeeix el mateix, malgrat que en l'Article 13 del Tractat Constitutiu de la Unió Europea de 1957 queda explícitament recollida la no discriminació per motius de discapacitat, entre altres coses.

Només estant integrada en tots els aspectes i nivells socioculturals que sigui possible, la persona amb discapacitat podrà aconseguir exercir aquest sublim dret de ser persona amb igualtat de drets i deures que per a tot ésser humà proclama la Declaració Universal de DD.HH. en el seu Article 1: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”.

Tots som diferents, però hem elaborat estratègies per conviure i compartir el nostre comú sistema de vida, per tant no hem excloure-hi qui sigui “més diferent” sinó que, pel contrari, hem de ser capaços de llimar diferències i fer una societat més justa que iguali allò que per naturalesa és desigual. En una paraula, hem de contemplar la igualtat per viure i la diversitat per conviure de manera que respectant les nostres diferències convisquem en harmonia en una societat plural que permeti viure en igualtat de drets i deures per tots.

Aquest breu plantejament del dret a ser persona com el primer i primordial Dret Humà, tracta de ser una reflexió sobre el que qualsevol declaració de DD HH significa en la vida d'una persona amb discapacitat intel·lectual. Si d'entrada no té reconegut i respectat aquest dret humà per excel·lència és impossible que tingui els altres, ja que tots ells són conseqüència d'aquest.

1- A partir de aquí, Drets Humans serà DD HH

2- Sobreviure, en el sentit antropològic que li dóna M. Fernández Martorell, de menjar, vestir i cobrir les necessitats bàsiques (Fernández Martorell, Mercedes, (1996) Creadors i vividors de ciutats, Barcelona, EUB).

3- Augé, Marc, (1998), Els no llocs. Espais de l'anonimat, Barcelona, Gedisa

M.R. Cortés
Antropóloga