Recomanació >>
‘El curiós incident del gos a mitjanit', de Mark Haddon

El món de la literatura sempre ha estat fascinat pels comportaments aliens a allò que formalment s'ha considerat “normalitat”. Curiosament fascina tot això que surt dels esquemes normalitzadors i que paradoxalment suscita un grau d'interès inusitat en el món de la creació literària. Des dels autors clàssics, la literatura ha estat un referent a l'hora de narrar històries protagonitzades per personatges marginats, turmentats per la seva incapacitat per adaptar-se a un món que mai els ha comprès i que sempre els ha rebutjat. Els perdedors, els malalts mentals, els discapacitats i les persones no concordes amb el sistema predominant constitueixen una població d'herois dins un context literari que sempre han estat observats pels mateixos lectors com a persones fascinants i atractives, però, paradoxalment, han estat malvivint en una societat incapaç d'entendre'ls i considerar-los membres de ple dret i no ciutadans de segona categoria.

Mark Haddon, l'autor, i Christopher Boone, el narrador d'aquesta història, ens envolten en una aventura apassionant i complexa, però al mateix temps encisadora. Christopher és un noi de 15 anys que pateix un autisme lleuger, els seus interessos i habilitats en el camp de les matemàtiques conviuen amb els trets més característics de les persones amb autisme. Obsessions, fòbies, dèries i analfabetisme funcional per resoldre totes aquelles activitats que es deriven de la vida quotidiana i que òbviament són necessàries per la convivència en el món de l'altre: desenvolupament dels hàbits personals i socials, dificultats per comunicar i comunicar-se amb els altres. I sempre sorgeix el famós binomi de l'arrogància de qui esgrimeix el seny com el que es considera la veritable veritat: qui no comunica i no sap comunicar-se perd la identitat. “No el comprenc..., no sé què diu..., em costa molt establir una relació amb ell...”, són frases que acostumen a repetir-se davant un trastorn autístic i aquest és precisament el problema, és el nostre problema i no la dificultat de l'altre. És la nostra impotència la que possiblement crea la separació entre aquests dos mons.

Haddon, l'autor, amb un humor inusitat i amb una trama d'allò més divertida, crea aquest personatge i s'hi recrea. És, si més no, un personatge peculiar i capaç d'arribar-nos no només pels camins de la creació literària sinó per aquelles dreceres que ens condueixen a les sensacions més emocionals. Fer d'una persona amb autisme un heroi a l'estil de Sherlock Holmes, que emula les peripècies més divertides d'aquest immortal detectiu, és el gran atractiu d'aquest llibre, que algun dia formarà part de la literatura amb majúscules. Tal com diu la solapa de la contraportada del llibre, i a més en paraules d'Oliver Sacks, aquesta peça és “brillant”. I jo hi afegeixo que és un “diamant brillant d'allò més brillant”, i a sobre divertit i rigorós en el seu plantejament més científic. Precisament, l'autor va treballar amb persones que patien discapacitats físiques i mentals. F

Jesús Simon