Veure totes les revistes

Número 43 - Les entitats tutelars

Estiu 2007

Recomanació >>
Joana, de Joan Margarit

Llegim per distreure'ns però també per trobar paraules que donin nom al que veiem i al que vivim. Molts escriptors imaginen històries i ens les expliquen per entretenir-nos, però hi ha moments que l'escriptura és l'eina que permet al mateix autor trobar les paraules que l'ajudin a dir, i a entendre, el que veu i el que viu. Per això hi ha tants escriptors que han escrit sobre les experiències més íntimes, sobre les més emotives, sobre les més doloroses. Per això, també, som molts els lectors que sovint fem nostres aquests textos, els incorporem a la nostra biografia de lectors, fins i tot a la pròpia experiència vital. No perquè ens parlin només d'allò que ha viscut el seu autor, sinó més aviat perquè també posen paraules al que hem viscut, el que vivim o temem viure, nosaltres mateixos. Sens dubte, un dels moments que posa a prova la nostra capacitat de comprensió i de resistència és l'experiència de la mort. I, d'una manera ben especial, quan s'ha de viure, l'experiència de la mort d'un fill. Però ni tan sols en un tràngol així estem sols: altres l'han viscut abans, i entre ells alguns escriptors, que han vençut el sentit del pudor i n'han fet matèria de la seva obra. Recordo amb una intensitat especial alguns passatges de Paula, el relat que Isabel Allende va tenir necessitat d'escriure sobre la malaltia imprevista i la mort de la seva filla en plena joventut. I m'acompanyen especialment els versos de Joana, el llibre de poemes que Joan Margarit va anar escrivint durant la malaltia i l'agonia de la seva filla. Joan Margarit ha escrit sempre una poesia directa, franca, que arrela en la seva vida diària. L'amor, la contemplació del paisatge, l'envelliment, l'amor en la vellesa, el record de la infantesa, el temps passat travessen uns poemes que busquen la virtut de la transparència i refusen la temptació de la comoditat. Un dels personatges més presents en la seva obra és, naturalment, la seva filla Joana, una noia que va viure amb grans dificultats, marcada per les limitacions de la discapacitat, i tanmateix feliç, fins a trasbalsar les conviccions més fondes del seu pare. Després de tot això, la malaltia final i la seva mort no podien no impregnar els versos de Margarit, que li va dedicar tot un llibre. Un llibre que ens ensenya a trobar el camí per “després buscar | dintre de mi la teva veu perduda”, la veu perduda de cadascuna de les nostres joanes.

Oriol Izquierdo