Veure totes les revistes

Número 43 - Les entitats tutelars

Estiu 2007

Tema >>
El marc legal de la tutela

La tutela és una figura jurídica, creada per llei, per a la protecció de les persones que no poden valer-se per si mateixes i que, per tant, necessiten l'ajuda de terceres persones. En concret, la tutela normalment va dirigida a persones menors d'edat que han perdut els pares i a persones que pateixen alguna malaltia discapacitant (malalt mental, disminució psíquica i Alzheimer o demència senil), que els converteix en el que avui es coneix com a “persones amb dependència”. En aquest article només em centraré en el segon grup de persones (les que pateixen malalties discapacitants), que són les que ens interessen. La llei obliga, abans de nomenar el tutor d'una persona, que aquesta última sigui declarada judicialment incapaç. La declaració d'incapacitat només es pot fer per sentència judicial. El procediment judicial de declaració de capacitat La llei estableix que només es poden impossibilitar aquelles persones que tenen una malaltia de caràcter físic o psíquic, de caràcter permanent que els impedeix governar-se per si mateixes. Estem parlant de malalties que des que apareixen han de durar tota la vida de la persona i que fan que el malalt necessiti l'ajuda de terceres persones, és a dir, que sigui una persona dependent. El procediment de capacitat es pot iniciar per dues vies: a) Mitjançant advocat i procurador, i només ho poden fer els parents més pròxims de la persona que s'impossibilita: el cònjuge o la parella, els descendents (fills, néts, etc.), els ascendents (pares, avis) i els germans. b) Mitjançant el Ministeri Fiscal: qualsevol familiar que no apareix en el punt anterior i qualsevol persona (autoritats, funcionaris, professionals, com treballadors socials…) han de posar en coneixement d'aquest organisme que hi ha una persona que té una malaltia incapacitadora i que necessita una persona que la cuidi. Al llarg del procediment judicial el jutge ha de comprovar a través d'una sèrie de proves que la persona que es vol impossibilitar té una malaltia discapacitant i determinar qui és la persona més idònia per fer-se'n càrrec. Les proves són tres: dues consisteixen en el fet que el metge forense del jutjat i el jutge exploren cada un separadament la persona que té la malaltia incapacitant, i la tercera té lloc el dia del judici, en què el jutge formula preguntes als familiars més pròxims de la persona que es vol impossibilitar perquè informin sobre la situació personal i familiar d'aquesta. Una vegada que acaba el procediment judicial, el jutge dicta la sentència, que pot ser: incapacitat total o incapacitat parcial. En el primer supòsit, es tracta de persones que no poden valer-se per si mateixes per als actes de la vida diària quotidiana com menjar, vestir-se, rentar-se, etc. ni tampoc per administrar-se els diners. En el segon cas, són persones que poden vestir-se, menjar o dutxar-se sense l'ajuda de terceres persones, però que no es valen per si mateixes per administrar-se els diners. En tots dos casos el jutge nomenarà algú perquè es cuidi d'aquesta persona dependent. La declaració d'incapacitat no s'ha d'interpretar en terme negatiu, ja que en cap cas no es busca impossibilitar la persona discapacitada, sinó que la finalitat del procediment judicial d'incapacitat és la protecció de les persones que no es poden valer per si mateixes i que necessiten una tercera persona que se'n faci càrrec. Les diferents maneres de protecció de les persones discapacitades Com he exposat anteriorment, una vegada que tenim incapacitada una persona mitjançant sentència judicial, cal buscar l'instrument jurídic més idoni per a la protecció de la persona discapacitada. La llei estableix tres figures: la rehabilitació de la pàtria potestat, la tutela i la curatela, i igual com amb la incapacitat, només el jutge pot determinar per sentència quina és la figura més idònia i qui l'exercirà per al cas que s'està jutjant. La rehabilitació de la pàtria potestat es produeix quan són els pares els que sol·liciten al jutjat que s'impossibiliti el seu fill. Des que els fills neixen, els pares tenen la pàtria potestat, que consisteix en una sèrie de drets i obligacions legals que van dirigits a la protecció i a representació del fill, i que consisteixen a educar-lo, alimentar-lo, si té patrimoni a administrar-lo… Aquests drets i obligacions desapareixen per llei quan el fill arriba a la majoria d'edat, ja que a partir de llavors s'entén que el fill es pot valer per si mateix. Per tot el que he exposat, quan uns pares impossibiliten el seu fill major d'edat mai no poden ser-ne els tutors, perquè són els pares i, per tant, el que el jutge decideix és que se'ls rehabiliti la pàtria potestat, que vol dir que per sentència judicial se'ls tornen a donar tots aquells drets i obligacions que van perdre quan el fill va fer els divuit anys. La rehabilitació de la pàtria potestat va en relació amb el grau d'incapacitat que el jutge estableix en la sentència, és a dir, si la incapacitat és total es rehabilita la pàtria potestat totalment, però si la incapacitat és parcial només es rehabilita la pàtria potestat per a aquells actes que el fill discapacitat necessiti. La tutela va dirigida a les persones que han estat declarades totalment incapaces per sentència judicial. La poden exercir totes les altres persones que no són els pares de la persona que s'impossibilita: preferentment s'escollirà els parents més pròxims, seguits dels més llunyans i, finalment, les persones que no hi tenen cap parentiu. Entre els últims, hi ha les fundacions i associacions tutelars, que són entitats sense ànim de lucre i que tenen per objectiu la tutela de persones discapacitades. Normalment aquestes fundacions tutelen persones d'un determinat perfil, és a dir, tutelen només persones amb retard mental, només persones amb demència senil o només malalts mentals. L'exercici del càrrec de tutor normalment l'exerceix una única persona, llevat que els pares hagin disposat al testament que hi hagi més d'un tutor per al seu fill. El tutor té les mateixes facultats que els pares, exposades abans: representa la persona impossibilitada, li administra els diners i se'n fa càrrec. A diferència dels pares, ha de presentar un inventari dels béns de la persona que tutela i cada any ha de presentar una rendició de comptes al jutjat, que consisteix a presentar un escrit en què constin els ingressos i despeses de la persona tutelada. Una vegada que el jutge ha nomenat el tutor, si per circumstàncies familiars o personals aquest últim no pot exercir el càrrec, pot demanar al jutge que nomeni un altre tutor. L'exercici del càrrec de tutor és personalíssim i no es pot delegar en altres persones. En els actes d'administració patrimonial, la llei estableix que en alguns casos el tutor (igual com els pares) necessita autorització judicial per prendre algunes decisions, com vendre immobles, demanar crèdits, fer donacions… Finalment, tenim la curatela, que és pensada per a persones que han estat impossibilitades parcialment i que necessiten un administrador patrimonial. El curador, a diferència del tutor, no representa la persona impossibilitada i la seva funció és bàsicament ajudar la persona impossibilitada a prendre decisions per administrar el seu patrimoni.

Jorge Raventós
Advocat del servei tutelar Malla