La relació entre pares i fisioterapeuta sol ser molt estreta, ja que és la persona que tracta més directament i assíduament el noi o la noia. De les seves múltiples funcions, una de vital importància és detectar precoçment problemes i alteracions i transmetre-ho a la família o, en algunscasos, derivar-ho directament al professional indicat.

Seria ideal poder disposar d'un equip multidisciplinari que valorés i guiés els tractaments conjuntament, però habitualment això no és possible, de manera que la comunicació entre metge i fisioterapeuta sol ser a través dels mateixos pares o usuaris o bé mitjançant escrits o trucades. De tota manera, hem de comentar que, basant-nos en les nostres pròpies experiències, la comunicació entre professionals externs no és gaire fluida i creiem que, ja que és un punt de vital importància, s'hi hauria de posar més interès i donar millor qualitat en el tractament.

En canvi, la relació entre metge i família és molt diferent. Ens trobem davant de dos tipus de casos: el metge que atén habitualment l'usuari (especialista) i el metge que ho fa de vegades (metge de capçalera).

Els metges que visiten freqüentment aquests pacients són els encarregats de fer seguir un tractament, però també, i no menys important, d'explicar tots els coneixements necessaris als pares i al mateix pacient per facilitar des de la comprensió del tractament esmentat fins a la correcta administració de la medicació, l'assessorament sobre els bons hàbits a casa, possibles intervencions quirúrgiques, consells sobre material ortopèdic (fèrules, cadires de rodes, cotilles…) i respondre qualsevol dubte que se'ls plantegi. Per tot això la comunicació entre el metge, els pares i el pacient també és molt important.

Normalment la relació més important se sol establir amb el neuròleg, ja que aquest és l'especialista encarregat de coordinar i supervisar tots els tractaments que reben els pacients. I ja que les revisions solen ser cada 6 o 12 mesos durant tota la vida és lògic que la relació acabi sent molt familiar.

Una relació tan estreta pot ser beneficiosa en certs aspectes, ja que el metge coneix el context del pacient, la seva situació familiar, econòmica, social, alhora que també té informació detallada sobre l'historial mèdic, amb tot el que ha anat succeint al llarg dels anys. Gràcies a tota aquesta informació pot establir un tractament molt més adequat i complet.

No obstant això, també es poden generar certs problemes, com ara massa dependència per part de la família o exigències fins i tot excessives. O també, per part del professional, pot succeir que un tracte tan estret al llarg de tant temps arribi a distorsionar la realitat o disminuir l'objectivitat.

Però, sospesant els aspectes positius i els negatius es pot arribar a la conclusió que els negatius són fàcilment evitables i els positius són molt beneficiosos, tant per a uns com per als altres.

En canvi, més complicat és quan de vegades s'ha d'anar a un altre professional sanitari, per exemple, quan s'utilitzen els serveis d'urgències.

En aquests casos, la relació entre el metge, la família i el pacient és totalment diferent.

Sí que és veritat que es realitzen històries clíniques, però aquestes no solen ser tan completes com les abans esmentades. A més s'hi afegeix l'inconvenient que els metges d'aquests centres no solen estar habituats a tractar amb persones amb paràlisi cerebral i, com que les afectacions de cada pacient són totalment diferents, encara que tinguin la mateixa denominació (paràlisi cerebral), augmenta encara més la problemàtica.

En aquests casos les dificultats per a tots dos s'incrementen considerablement. Els metges es troben amb pluridiscapacitats que en persones sense paràlisi cerebral es considerarien molt greus, però que en una persona concreta es podrien encasellar dins de la "normalitat". Això pot ocasionar molts conflictes: prioritzar quina és la patologia causant d'aquest quadre crític, com evitar agreujar la resta de deficiències ja existents…

A més el desconeixement de les capacitats reals de cada pacient, tot i tenir totes aquestes alteracions, complica bastant la visió holística necessària per a un bon tractament.

En canvi, les dificultats més importants que se solen trobar els pares són a l'hora de comprendre el diagnòstic i el tractament, i sobretot en intentar donar una visió global dels seus fills als metges.

No obstant això, s'ha d'aclarir que no sempre es presenten tantes dificultats i que moltes vegades els metges tenen una visió objectiva, un diagnòstic precís i un tractament eficaç, i a més s'escolten els pares i aconsegueixen fer-se una idea general de totes les capacitats de la persona.