Tal com diu el reglament, les Medalles d'Honor de Barcelona reconeixen a "les persones i col·lectius que s'han distingit per una trajectòria llarga i intensa de servei a la comunitat". Crec que ho hem clavat. En el vostre cas, més que un reglament és una definició.

Confesso que fins que no vaig entrar a treballar al districte de Les Corts, allà cap al 1997, no havia tingut notícia de vosaltres. No és una cosa que precisament m'ompli d'orgull, però crec que, dissortadament, és un bon reflex de la realitat. Hi ha molta gent a la ciutat que, des de diferents àmbits, amb perspectives i interessos diversos, treballen pels altres. Ho fan amb molt poc rebombori, amb poca publicitat, perquè el seu objectiu no és el reconeixement; el seu objectiu, allò que els defineix, és el benestar dels altres. Com diu el motiu d'atorgament de la medalla, l'heu rebuda per la vostra "contribució a la millora de la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes amb discapacitat i de les persones que els envolten".

La nostra societat tendeix a deixar de banda tots aquells que s'aparten d'uns suposats estàndards i davant això només hi ha dues actituds: acceptar-ho resignadament o rebel·lar-se. Vosaltres, ara fa 30 anys, vau decidir rebel·lar-vos.

Barcelona és una ciutat magnífica. Una ciutat que progressa, però no ens podem quedar només amb això. En els propers anys, l'èxit de la ciutat passa per garantir la cohesió social, saber fer una ciutat on la prosperitat econòmica retorni a tot els nostres ciutadans en la forma de benestar i serveis i equipaments.

Aquest és el gran repte que tenim plantejat. Aquest és el "gran esdeveniment" que jo em plantejo per la ciutat en els pròxims anys: fer de Barcelona un referent a Europa en polítiques de benestar i de serveis. Hem estat, i som, model en urbanisme i també en desenvolupament. Ara ho volem ser en model social: en qualitat de vida, en equitat, en això que definim com a ciutat justa i per tothom.

Es tracta de ser capaços de generar més oportunitats i més llibertat per fer possible que cada persona pugui desenvolupar de manera autònoma el seu projecte vital.

Un Ajuntament no pot fer-ho tot però sí que s'ha de preocupar per tot. Perquè res del què passa als ciutadans de Barcelona ha de ser aliè al seu Ajuntament. Quan vaig accedir a la responsabilitat d'alcalde vaig dir que volia ser capaç sempre de posar cara i ulls a la ciutat. De posar a cada cosa, a cada projecte, un rostre. Sóc l'alcalde de la ciutat de Barcelona, però sobretot m'agradaria ser l'alcalde de la gent de Barcelona.

Vosaltres sou la cara i els ulls d'un col·lectiu de ciutadans molt específic, com són les persones que pateixen paràlisi cerebral. Des de l'Administració treballem per donar una resposta integral a les necessitats d'aquestes persones però, per aconseguir-ho, és imprescindible el treball d'entitats com la vostra. En aquests 30 anys heu anat creant centres i desenvolupant serveis i des de l'Ajuntament hem col·laborat en la seva creació. Hem de continuar treballant en aquesta línia, hem de ser capaços d'anar més enllà.