Tema >>
Telehumiliació, la lògica del share

Setembre de 2002. Hi ha festa a Los Cristianos, localitat del sud de Tenerife. Joaquín del Cristo Hernández està molt content. Fa tasques de franc a l'emissora de ràdio local. Sap que al poble hi ha Javier Cárdenas, un dels col·laboradors de Crónicas marcianas, el programa estrella del late night. És una bona ocasió informativa. Tots dos es veuen i parlen. Tots dos surten satisfets, però per motius diferents. Joaquín té en aquell moment 38 anys, encara que mentalment no passa els set: disminució psíquica d'un 66%. Està content perquè Cárdenas li ha dit que tornarà un mes després per entrevistar-lo. Sortirà a la tele, en un dels programes més coneguts de la graella televisiva. Cárdenas també està content. Acaba de trobar un innocent que transformarà en un dels personatges frikies per a un dels seus reportatges ridiculitzants. El 16 d'octubre s'emet l'entrevista, que ha estat enregistrada sense el consentiment dels pares de Joaquín. Comença el xou. Cárdenas li fa preguntes confuses i embolicades sobre la seva vocació de periodista, sobre les dones que li agraden, i li fa mirar la càmera quan l'objectiu és darrere. Però no n'hi ha prou amb la humiliació en directe. La imatge de Joaquín penjarà durant dies a la web del programa amb unes enormes ulleres. La foto va acompanyada d'una frase: "Periodista, soltero, ligón busca…"

Joaquín ja no està content. La gent l'assenyala pel carrer, però no és la notorietat que ell esperava. Els veïns es burlen d'ell. Una cosa sembla del tot certa: Joaquín no estava preparat per al cinisme humà. La seva normalitat, construïda a cops de grans esforços, es va ensorrar. I es va tancar durant quatre mesos a casa seva. Els pares van portar el cas als tribunals. El psiquiatre forense va afirmar al judici que Joaquín presentava "un trastorn adaptatiu mixt, amb repercussió greu en la seva conducta social, en haver estat sotmès a burla i humiliació de forma pública en un programa de televisió". El gener del 2005 un jutge va condemnar Cárdenas, Xavier Sardà, Telecinco i la productora Gestmusic a pagar 15.000 euros a Joaquín per un delicte d'intromissió il·legítima en el seu honor. Goliat va recórrer contra la sentència, però l'audiència provincial de Tenerife la va confirmar el febrer del 2006. El tribunal estableix en la condemna que el programa ha de fer pública la sentència, però ha arribat massa tard: el programa ja no és en antena. Ningú demanarà perdó i Joaquín haurà de fer front com pugui a la dura batalla de la quotidianitat.

Octubre de 2002. Una jove amb síndrome de Down també està molt contenta. Anirà amb la seva germana a l'enregistrament del programa Música sí, de TVE. Ja han entrat al plató. Tenen sort perquè han pogut seure a primera fila. Ella s'ho mira tot amb fascinació. De cop, s'acosta una de les noies del programa i demana a les germanes que seguin unes files enrere. Elles demanen una explicació. "Qüestió d'imatge", respon. Al final, les fan seure a l'última fila. Responsables del programa van negar en el seu moment que es discriminés el públic, i van explicar que el que havia passat havia estat un "malentès", paraula buida que mai no vol dir res.

La televisió té gana, i en la seva voracitat aniquila qualsevol frontera, fins i tot la més intocable, la que defineix una societat com a democràtica: la dignitat. La pugna per la quota de pantalla, la lògica del share, arrossega la televisió cap a la teleindignitat. La invasió va començar tot just amb la desaparició del monopoli de TVE i la lluita de les privades per l'audiència. Recordeu la tragèdia d'Alcàsser. El matí del 27 de gener del 1993 van aparèixer els cadàvers de les tres adolescents desaparegudes gairebé un any abans. A la nit, el poble va ser pres per les cadenes de televisió. Nieves Herrero dirigia De tú a tú, un programa presumptament informatiu que estrenava l'era dels reality show. Va treure el màxim rendiment del dolor dels pares d'una de les joves. Des de llavors, la televisió no té fronteres. Si la democràcia és respecte a la diferència, la televisió vol fer-la rendible.

Un altre cas. Kellie McGee vivia acomplexada amb el seu físic. Quan la cadena nord-americana ABC va anunciar el seu reality extreme makeover, la dona va pensar que potser seria la solució als seus problemes. I va iniciar el procés. El programa li va prometre que la convertiria en una princesa a través de la cirurgia estètica. Les seves germanes i el seu marit van ser entrevistats pel programa i van menysprear el físic de Kellie. El guió necessitava aquestes declaracions per contrastar-les amb les que farien quan Kellie fos una princesa i llavors n'elogiessin la transformació. Però no va ser així. Els responsables del programa van cancel·lar la seva participació perquè el temps de recuperació de totes les operacions que necessitava no encaixaria amb el temps del programa. Kellie va tornar a casa seva, a Texas, a la seva realitat. No va poder suportar-ho i es va suïcidar.

Puc garantir que trobar aquests casos ha estat molt fàcil. El problema és que n'hi ha més, molts més. En la seva cursa desesperada pel mercat, la televisió ha inventat un nou gènere que als Estats Units han batejat com a telehumiliació. Programes que degraden la gent, agredint-los físicament o psíquica, explorant les seves emocions per dur-les al límit, envaint grollerament la seva intimitat. Són programes de baix cost i d'una altíssima rendibilitat econòmica, sobretot perquè en fan parlar. Mentrestant, els especialistes i els acadèmics no es posen d'acord a l'hora de definir allò que provisionalment anomenen teleporqueria. Si en voleu una definició, aquí la teniu: la que atempta contra la dignitat. No tota la televisió és així, però sí que totes les televisions exploren els límits als quals poden arribar empenyent cada cop més la frontera. La defensa de la dignitat, de la diferència, reclama una solució, i aquesta no es pot deixar a les mans de les televisions, que aproven codis d'autoregulació que vulneren sistemàticament. És un tema urgent perquè, encara que sembli tràgic, posa en joc els fonaments d'una societat que diu ser democràtica.

Carles Ruiz