Quan llegeixo m'agrada envoltar-me d'un ambient quasi litúrgic que sempre està presidit per la música, sí, m'estimo llegir amb música. I això es fa més palès quan el llibre m'atrau i si a sobre conec i admiro, per moltes qüestions, a la seva autora, doncs encara més. Cerco al moble dels cedés i trobo l'obra perfecta, un dels meus concerts preferits de Beethoven anomenat concert en do major per a violí i orquestra. Enceto aquest viatge paral·lel tan especial i en obrir el llibre veig que està composat per 15 petites narracions a mode de contes. Quines emocions m'oferirà el contingut dels seus títols?, l'enquadernació i l'aroma de les seves pàgines ja em predisposen a la lectura.

La Dolors és una dona valenta, els seus contes ens fan commoure ja sigui partint des de la més pura simplicitat dels fets i esdeveniments de la quotidianitat fins els sentiments més transcendents de propi món biogràfic. Conviuen els desassossecs i les angoixes, el possibilisme que ens permet afirmar que la felicitat no té perquè ser tan complicada; ens proposa que perquè no es poden esvair els mals averanys de la relació entre els amics a partir d'un bon àpat i amb una conversa una mica surrealista (els nàufrags). Dels somriures àcids passem a les rialles còmplices; de la certesa que Caront sempre ens espera a la no menys certa afirmació que un dels esdeveniments culturals més importants de l'homo Sapiens com és l'escriptura ens farà perpetuar la memòria. En Plató deia que l'escriptura es va inventar per guardar i no deixar morir allò que ha estat útil per a l'home, la memòria és allò que ens fa mantenir vius, gràcies a ella i a l'escriptura, els sentiments més pregons i els records més tendres fan còmplices la llàgrima i el somriure i llavors, qualsevol forma de neguit s'esvaeix perquè és el record qui ens ha de subministrar la força per fer feliços els éssers que ens estimen i ens estimem.