Habitualment, els mitjans de comunicació reflecteixen una mirada oficialitzada i instrumental sobre la discapacitat. Una mirada que mira de ser positiva, però que sempre es planteja des de les millores, des de l'especificitat del "problema". Existeixen reportatges periòdicament sobre les millores urbanístiques de pobles i ciutats en termes d'accessibilitat. Veiem un company periodista que fa l'exercici de situar-se en una cadira de rodes i experimentar les dificultats d'una persona amb problemes de mobilitat enmig de la ciutat. També s'elaboren peces sobre els centres d'atenció precoç o sobre els tallers de treball per a persones amb disminucions psíquiques. Aquests productes són necessaris, imprescindibles, perquè la societat conegui els mecanismes de vida i les dificultats que afronten les persones que no conviuen al seu voltant amb les cartes marcades per un accident o pel naixement, però aquestes informacions no ajuden precisament a construir una societat que parli a tothom de tu a tu, que deixi de parlar de normalitats i anormalitats. Són informacions que, si són les úniques que sorgeixen, contribueixen encara més a generar barreres psicològiques, distàncies.

Per tant, una posició que podria ajudar-nos a encertar l'estratègia és preguntar-nos quina és la mirada que volen veure les persones amb discapacitat sobre ells mateixos perquè se sentin part integrant de la realitat social. Hem de preguntar-nos si se senten satisfets de ser sempre protagonistes de la notícia, i mai, senzillament, espectadors del que passa al seu voltant, que també ho són, com tots nosaltres. Votin o no votin, reben els efectes de la gestió pública, van al cinema, llegeixen llibres, són consumidors de botigues. I així, doncs, ¿per què mai no se'ls pregunta quin és l'últim llibre que han llegit o si els ha agradat l'última pel·lícula de David Trueba? Perquè, clarament, no pensem en ells com a ciutadans com nosaltres.

Les persones amb discapacitat, sigui la discapacitat del tipus que sigui, sovint senten parlar d'elles, amb elles al davant, sense que ningú no els pregunti directament. Si fem memòria, segur que ens reconeixem en alguna ocasió responent preguntes que s'han adreçat a elles o ignorant la seva pròpia autonomia per prendre decisions. Ens passa a tots i ens hi veiem abocats, entre d'altres coses, perquè el model mediàtic que s'ha imposat sobre les persones amb discapacitat és el model de la dependència, i no el de l'autonomia. Ens hem acostumat a parlar per boca d'ells, com si no tinguessin el seu propi criteri o la seva pròpia visió del que passa. En alguns casos, demanar-los el parer pot tenir més o menys dificultat, però sempre hi ha una visió pròpia, imprescindible de conèixer, per poder estimar i entendre la persona que en algun aspecte de la seva vida quotidiana és diferent o s'ha de comportar de manera diferent als altres. Si aquesta actitud ens passa en la vida privada amb les persones que més estimem, ¿com no ha de passar als mitjans de comunicació?

Hem de perseguir un procés d'integració de manera que les persones que tenen una discapacitat, la que sigui, se sentin reflectides en els mitjans com uns membres més de la societat. Aquesta és una reflexió que cal incorporar de manera sistemàtica a la dinàmica dels mitjans de comunicació. Les persones amb discapacitat no poden ser únicament protagonistes de les notícies que els afecten directament, sinó de totes les altres, que també els afecten, com a ciutadans. Aquest mecanisme tan senzill ja seria un gran pas endavant. Per exemple, sovint els informatius de televisió col·loquen el micròfon per conèixer l'opinió de les persones sobre allò que passa. Una manera de modificar la mirada sobre la discapacitat seria sistemàticament incorporar les persones que en tenen alguna en aquestes enquestes. O escoltar-los en debats que no siguin per parlar de les seves pròpies dificultats. Si ho volen i els convé, hauríem de poder veure persones amb discapacitat al Congrés i als Parlaments, exercint de diputats i diputades, però sobretot escoltar-los opinar sobre política, com a ciutadans clarament integrats en una estructura que va més enllà de les seves característiques específiques. Cal trencar la imatge d'aquestes persones "especials", per incorporar-les de manera natural a la vida civil que compartim tots. I això, excepció feta d'algunes telenovel·les, que han contribuït a explicar i normalitzar la discapacitat, no és habitual. En aquest sentit, val la pena subratllar el model que han marcat els dramàtics de TV3. En la majoria de les seves telenovel·les d'èxit, han tingut l'encert d'incorporar com a protagonistes personatges amb discapacitat i els han fet viure circumstàncies relacionades amb les dificultats que tenien, però, sobretot, vivències comunes a qualsevol (enamorar-se, patir, preocupar-se pels altres). Aquesta incorporació sistemàtica en els dramàtics, en l'imaginari social, conté una gran dosi de mirada integradora que facilita la percepció pública que reivindiquem en aquestes línies. N'hauríem de prendre exemple, des dels informatius, per mirar de continuar una actitud que creiem que ha estat un encert per construir una percepció social que allunyi la mirada de dependència i anormalitat, associada durant dècades, a les persones que tenen alguna mena de discapacitat.