Veure totes les revistes

Número 39 - Vacances per a tothom

Estiu de 2006

Recomanació >>
Anna Vila. ‘Els fills diferents. Testimoni d'una mare' i ‘Els fills diferents es fan grans. El dia a dia amb una noia deficient

Anna Vila ‘Els fills diferents. Testimoni d'una mare' Barcelona: Barcanova, 1991 ‘Els fills diferents es fan grans. El dia a dia amb una noia deficient' Barcelona: Columna, 2004 Quan els pares tenen un fill amb paràlisi cerebral o amb una situació afí, solen iniciar un llarg camí de dubtes sense resposta, d'angoixa sorda, de solitud i d'intempèrie. Després, sovint aquelles angoixes i aquella solitud se suavitzen en conèixer experiències similars, quan ens adonem que no som els primers ni els únics que vivim aquella situació. Per això és aconsellable estar atent als testimonis dels qui viuen experiències com les nostres. Ni que de vegades puguin resultar difícils, dolorosos. Hi ha tota una literatura del testimoniatge també en el món de les persones amb discapacitat. En el nostre espai més pròxim, crec que destaquen els llibres que Anna Vila ha escrit sobre la seva filla Sandra, que va patir una anòxia en el moment del part a causa d'un mal diagnòstic. Quan la Sandra tenia cap a quinze anys, Anna Vila va publicar Els fills diferents. Testimoni d'una mare, un llibre ara mateix malauradament descatalogat. Una dècada més endavant, quan la Sandra ja en tenia trenta, Anna Vila va continuar el seu testimoni a Els fills diferents es fan grans. Són dos llibres de prosa directa i clara, sense pretensions, que van desgranant un rosari de situacions quotidianes a través de les quals el lector es pot començar a fer una idea de com és la vida d'una persona amb pluridiscapacitats com la Sandra. Al primer volum, amb pròleg de Montserrat Roig i un tendre epíleg de Feliu Formosa, actual parella de l'autora, hi són importants tres processos que acompanyen la infantesa dels nostres fills. Primer, el procés difícil, i tan particular en cada cas, que du des de la resistència o la negació de la situació fins al seu reconeixement o acceptació. Després, el procés d'aprenentatge de la relació amb l'estament mèdic, a través de contactes que solen oscil·lar entre el menyspreu i la falta de tacte, per la banda negativa, i el suport terapèutic i l'abric més humà, per l'altra. En tercer lloc, el procés de creixement a través de les diverses etapes del cicle educatiu, tan atípic, i gairebé sempre incomplet malgrat tantes bones intencions i tanta professionalitat com es pot trobar. Al segon llibre, Anna Vila relata els anys, no pas més fàcils, de la postadolescència i la joventut. I anuncia que espera poder tancar el relat, com una trilogia, amb el llibre dedicat a la vellesa segur que prematura de la Sandra. Desitgem que la sort i les forces li permetin de fer-ho.

Oriol Izquierdo