Recomanació >>
Andrés Aberasturi, Un blanco deslumbramiento (Palabras para cris)

No hi ha dues situacions iguals. Si això és veritat en general, encara ho és d'una manera més intensa en situacions com les que vivim nosaltres. En el món de les persones amb discapacitat, i ben especialment en el cas de les persones amb paràlisi cerebral o amb afectacions similars, cada cas és un món i la generalització és no només injusta sinó ras i curt impossible. I alhora potser és en bona part per això, perquè eviten en tot moment la generalització i remeten sense excuses a un cas particular, que els versos que Andrés Aberasturi va dedicar al seu fill Cris ens poden ajudar a explicar-nos, també, des de la pròpia vivència personal.
El gener de 1980 va néixer Cris, fill del periodista Andrés Aberasturi (Madrid, 1948), el seu fill amb paràlisi cerebral, com el presenta ell mateix. Gairebé vint anys després, una mirada de Cris a l'hora de dir-se bona nit va actuar com a detonant i Aberasturi va començar a escriure la història d'aquell fill “con el que tantas cosas habíamos aprendido”. Mesos després, aquella història, escrita i reescrita, retallada i depurada, va agafar la forma d'aquest llibre de versos directes, assequibles i carregats de desconcert i d'esperança.
Un blanco deslumbramiento està estructurat en quatre parts que responen a dos moments clau de l'experiència de tenir un fill amb discapacitat profunda. Primer, “lo que sentí en aquellos primeros días”, que n'ocupa les tres primeres parts (l'experiència de cures intensives a “La quinta planta”; la dificultat de reconèixer el propi fill en aquell tendrum, a “El hijo”; la relació que s'estableix amb la mare, a “El encuentro”). Després, a la darrera, “lo que siento ahora”.
Aquest recorregut des de l'origen fins ara presenta una successió d'enlluernaments blancs, des de la notícia de la situació, que estaborneix, fins a la rara satisfacció dels darrers poemes. Enlluernen fins a fer-te tancar els ulls el dolor i el pànic; enlluerna també, però te'ls obre, la mirada que somriu d'aquell fill únic. “Por eso | para sus labios | invento yo sonidos | y fabrico palabras | que tengan el tamaño de su boca.” Per això, “con esas palabras que le hago | en noches como esta, | cuando mi hijo sueña | es un canto”.

Oriol Izquierdo