Atenció Directa >>
Llenguatge, emocions i noves tecnologies en l'alumnat amb pluridiscapacitat

Definir el llenguatge esdevé complex sobre tot atès les diferents disciplines que intenten explicar-lo i definir-lo: tal és el cas de les anomenades neurociències, psicologia del desenvolupament, psicologia cognitiva, neurolingüística etc.; però si a sobre volem definir-lo partint de l'experiència acumulada a llarg dels darrers 25 anys, potser ens semblarà més difícil encara.
 En aquest col·lectiu amb pluridiscapacitats, la intervenció del logopeda ha d'estar determinada i conduïda pels avenços i investigacions d'aquestes ciències especialitzades, és més, el professional ha d'estar al tant dels descobriments científics i del reformulament de teories conegudes o de la creació d'altres més innovadores.
Quan reflexionem sobre el nostre alumnat, sobre el seu comportament, el seu equip biològic base o les seves habilitats lingüístiques o comunicacionals, ens adonem de l'abast d'una frase que hem rescatat d'un filòsof (Wittgenstein) i que diu: “Les limitacions del meu llenguatge són les limitacions del meu món”. Potser no és una definició massa acadèmica sobre el llenguatge, però ens serveix per anar construint la nostra reflexió.
Quan un nen o nena ens arriba a l'escola, encara que manifesti moltes dificultats en les habilitats lingüístiques i/o comunicacionals, posseeix un tipus de comunicació propi i específic, i que és producte de la simbiosi que s'estableix entre ell/ella i la mare. Indubtablement aquest llenguatge simbiòtic no té la consideració de codi “universal”, però no obstant això, la mare, a través d'allò que anomenem “sobreinterpretació” (von Techner), de fet rep informació sobre els diversos estats psíquics del seu fill. D'una forma intuïtiva, doncs, les mares i pares ens informen i interpreten els gestos, les mirades, els sons inespecífics, els protoimperatius, protodeclaratius, els canvis posturals o l'augment o disminució del to motor, atorgant-los contingut comunicatiu i significatiu. Aquesta intuïció, la majoria de les vegades subjectiva, s'ha de reorientar de cara a la creació d'un codi comunicatiu més objectiu, més universal, capaç de ser entès, no només pels pares o l'entorn familiar, sinó per l'entorn escolar i social. La nostra tasca consistirà en construir un codi lingüístic més objectiu, que sigui funcional no només en l'àmbit familiar sinó també en un entorn més ampli i generalitzat.
Una greu patologia neuromotora i una intensa discapacitat intel·lectual caracteritzen el nostre alumnat, per tant, hem de suposar que tant el pensament com l'acció són les principals dificultats que ens trobem a l'hora de fer estimulació i implantació del llenguatge. Tots dos, pensament i acció operen de forma recíproca intervenint en la construcció del món que ens envolta, i ens informen sobre l'experiència que d'aquest entorn ens arriba. És clar que si no disposo d'aquestes eines per formular preguntes sobre allò que m'envolta o que soc capaç d'experimentar, difícilment podré interpretar les claus que el món m'ofereix i, per tant, és doncs lògic que es pugui afirmar que “... les limitacions del meu llenguatge seran les limitacions del meu món.”

Què procediment farem servir per tal de construir aquest entorn que ens faciliti l'intercanvi? Creiem fermament que modelant el món de les emocions. L'organització del món emocional permet que les accions esdevinguin intencionals i significatives, i que actuïn sobre les persones, els objectes i sobre les relacions amb allò que m'envolta. Quan l'infant ens informa sobre les seves emocions i sobre la necessitat d'ésser expressades, fa que l'adult, destinatari del missatge, s'interessi per les seves manifestacions i això li permet establir canals de comunicació motivant nous lligams d'intercomunicació. Motivar seria el denominador comú, seria l'objectiu bàsic per tal d'establir circuits comunicatius.
Dins de les múltiples funcions del llenguatge, la funció expressiva, és capital per l'evolució posterior de l'adquisició del llenguatge. És la primera que apareix i és la que permet al nen petit expressar les seves necessitats, desigs i estats d'ànim i preferències.
Per tal de construir un món emocionalment equilibrat cal mobilitzar l'entorn, hem de fer un entorn que possibiliti una construcció mental de les experiències i a més a més, que aquestes siguin vivenciades.
L'aprenentatge d'un tipus de comunicació, si no té la categoria de ser vivenciat, no té valor; no és un aprenentatge funcional ni significatiu. L'entorn o el context de l'infant ha de ser ric, estructurat, ha de construir-se a la seva mida per a, posteriorment, poder ser adaptat a la realitat quotidiana.
Diuen que “... no hi ha text, és a dir, llenguatge, sense context” entès aquest últim, com el conjunt de circumstàncies que envolten l'individu: territoris, espais, relacions, accions-reaccions; casa, família, escola i entorn social. Organitzant el món de les emocions facilitem la necessitat d'expressar-les, caldrà doncs recercar el sistema comunicatiu o codi lingüístic més adient per tal de transmetre la informació que ens vol proporcionar l'infant.
Però per a tot això es requereixen eines, estratègies, tècniques... Quines?
Crec que la millor forma d'aprendre és ensenyar. Han estat aquests vint-i-cinc anys de pràctica allò que m'ha fet reflexionar sobre quins són els recursos, estratègies i tècniques que estan possibilitant i afavorint l'estimulació del llenguatge i la comunicació entre els nostres infants. A banda de les tècniques pròpies dels logopedes emprades per tal de millorar la pronúncia o els nivells de representació mental mitjançant fitxes que il·lustren accions i situacions etc., han estat els sistemes alternatius i augmentatius de comunicació i la informàtica, juntament amb les noves tecnologies (videoconferència) els grans innovadors de la tècnica aplicada a la reeducació logopèdica.
Deia von Humboldt que el llenguatge inclou “l'ús infinit de mitjans finits”, suposo que si estigués vivint al segle XXI pensaria que els mitjans, fonamentalment els tecnològics, són cada vegada més variats i cada qual més innovador. Amb la irrupció de les noves tecnologies, de la informàtica i d'allò que anomenem espais virtuals, el cervell processa i reté informació amb una versatilitat envejable.
Però, comencem pels Sistemes Alternatius i Augmentatius de Comunicació. Esclat ha estat una escola pionera en l'aplicació d'aquests sistemes, més concretament en l'ensenyament del Sistema Bliss, i això es va fer a finals dels anys 70. Crec que van ser una petita revolució ja que moltes persones que vaig conèixer van tenir l'oportunitat de comunicar-se trencant amb un entorn que esdevenia tancat i opac, producte, òbviament, d'un aïllament intern i d'un silenci existencial. I tot això es va fer realitat al disposar d'un codi de comunicació que els va permetre recuperar, com a membres de ple dret, la categoria de ser persona; el dret a pensar i a expressar allò que creien oportú. El fet de tenir i de emprar el llenguatge els va conferir una consciència singular, van ser protagonistes de la seva pròpia existència que els va fer formar part d'aquesta gran família que constituïm l'espècie humana.
D'altres sistemes informàtics, que per cert han millorat amb el temps, com ara el Visualitzador Fonètic, van ser claus en el seu moment ja que ens obrien noves perspectives d'aplicació a la reeducació fonològica i articulatòria a través del binomi estímul-resposta o mitjançant el feed-back que l'alumne estableix a partir de l'aplicació del seus programes.
Darrerament també hem fet servir la Videoconferència com a eina vàlida per fomentar la comunicació entre alumnes del nostre centre i usuaris del Centre Ocupacional 2, aquests últims antics alumnes. Aquest àmbit obre dreceres múltiples ja que a través de la tècnica ens podem intercanviar informació entre les escoles i configurar unitats didàctiques amb objectius específics. A l'hora som conscients de l'efectivitat didàctica de l'ús d'altres eines com ara Internet, tot i que els nostres alumnes, condicionats per les seves mancances cognitives no poden fer-ne ús.
Aprendre a parlar o a comunicar-se és complex, hi ha tants dispositius especialitzats que qualsevol circuit que falli ens portarà múltiples problemes. Comunicar-se ens fa més humans, més lliures ja que ens fa crear criteri. La presó del silenci s'ha de combatre amb el dret a utilitzar un llenguatge, això ens alliberarà de l'aïllament.
Aprendre a parlar o comunicar-se és com, permeteu-me que això ho expressi en castellà, “...cargarse el mundo sobre nuestras espaldas sin que los objetos nos opriman o nos aplasten”, tal és el talant i la dimensió del llenguatge, complex, producte d'una evolució biològica, fascinant i a l'hora tant necessari.

Jesús Simon