Veure totes les revistes

Número 38 - Esport i discapacitat

Primavera de 2006

Tema >>
En la varietat esportiva hi ha el gust

La pràctica de l'esport s'ha convertit en un fenomen col·lectiu que no només omple els moments d'oci, sinó que a més implica relacions de convivència, integració i superació. Per aquest motiu l'esport té un enorme potencial com a factor d'integració social per a les persones que pateixen algun tipus de discapacitat. La pràctica de qualsevol d'aquests esports, sigui en l'àmbit de l'oci o d'alta competició, suposa una millora en la qualitat de vida, una integració més completa a la societat i una millora física d'aquestes persones.

El més important és que l'esport pugui ser assimilat com una part més de la vida, i el que seria aconsellable és que la pràctica esportiva formés part de la normalitat de les persones amb paràlisi cerebral, amb la intenció d'aconseguir una millora del manteniment físic personal. És per això que ens hem plantejat repassar totes les possibilitats que hi ha per tal que puguem escollir entre aquest ampli ventall.

ATLETISME
Les curses en cadires de rodes es van iniciar el 1952 a Stoke Mandeville (Gran Bretanya), en competicions entre els veterans amb discapacitat de la Segona Guerra Mundial. L'atletisme es va convertir en esport paralímpic als Jocs Paralímpics de Roma de 1960. És l'esport més emblemàtic de la paralimpíada i esdevé l'esport que més proves i competidors té. Possibilita la participació de tots els atletes, sigui quin sigui el seu grau de discapacitat, i els agrupa per categories, amb proves específiques per a cada una.  Així, a les curses hi ha les proves de 100, 200, 400, 800, 1.500, 5.000 metres i relleus. En llançaments, alguns de tan coneguts com el pes, el disc i la javelina, i altres de més específics, com són els llançaments de precisió, distància, altura, club, la pilota medicinal i el kick-ball. Les normes que s'apliquen a la competició coincideixen amb les de la Federació Internacional d'Atletisme, incloses algunes modificacions que es refereixen a proves específiques i a curses en cadires de rodes.

BOCCIA
La boccia és un esport que es remunta a la Grècia clàssica, rescatat pels països nòrdics als anys setanta. La primera competició es va desenvolupar el 1982, a Dinamarca, però fins als Jocs de Barcelona ‘92 no va tenir rang paralímpic. Aquest esport té similituds amb la petanca, encara que se'n diferencia en el material, les dimensions del camp i en algunes normes del joc. La boccia és una activitat esportiva que possibilita la participació de jugadors amb alts nivells de discapacitat física. Aquest és un dels motius fonamentals de la gran difusió que ha experimentat, tant al nostre país com en l'àmbit internacional. Els elements d'aquest esport són sis boles vermelles i sis de blaves (un color per a cada contrincant) i una altra de blanca o altrament dita diana, de 8,3 centímetres de diàmetre i 300 grams de pes. Als partits, l'objectiu de cada esportista és acostar les seves boles a la bola diana intentant treure el màxim avantatge (puntuació) al contrincant. Els partits consten de quatre o sis parcials, en funció que es jugui individualment, per parelles o equips. El terreny de joc mesura 12,5 x 6 metres. Les úniques categories són en funció del grau de discapacitat dels esportistes, tots greument afectats i, per tant, asseguts en cadires de rodes, llancen les boles amb les mans, excepte els de la classe corresponent a la discapacitat més severa, que juguen amb l'ajuda d'una cesta. Hi ha proves individuals, per parelles i d'equip, i es tracta d'un esport mixt en què els homes i les dones competeixen entre si.

NATACIÓ
Un dels esports més emblemàtics dels jocs paralímpics és la natació. La pràctica de la natació millora la mobilitat i capacitat física de les persones amb paràlisi cerebral. La propietat de l'aigua per fer que el cos suri, redueix les dificultats i afavoreix un moviment molt més lliure quan s'hi és a dins, per la qual cosa aporta a les persones amb discapacitat física una sèrie de possibilitats de moviment difícilment plantejables fora d'aquest medi. La natació és un dels esports que exigeix més tècnica i condició física a qui la practica, i és aconsellable iniciar-ne l'aprenentatge en edats primerenques. Els nedadors amb discapacitat salten a la piscina sense cap tipus d'ajuda tècnica i segueixen les mateixes regles que la natació olímpica. Les úniques adaptacions necessàries són la possibilitat de començar la prova des de dins l'aigua, sense haver de llançar-se des del bloc de sortida. La natació es va convertir en esport paralímpic als Jocs Paralímpics de Roma de 1960.

ESLÀLOM
Aquest esport ofereix amb la seva pràctica una possibilitat idònia de desenvolupar el potencial físic de la persona, així com de millorar l'ús del seu mitjà de desplaçament: la cadira de rodes. L'eslàlom s'encarrega de crear problemes de manera artificial: girs, canvis de direcció, rampes, etc., que exigeixen a l'esportista rapidesa, coordinació i tècnica per acabar el recorregut fixat en el menor temps possible i cometre el mínim nombre d'errors. La pràctica de l'eslàlom és oberta a usuaris tant de cadires manuals com d'elèctriques.

TENNIS DE TAULA 
El tennis de taula és un esport paralímpic, per tant, al llarg de les temporades ha estat present en lligues catalanes, campionats d'Espanya, d'Europa i del Món. Les competicions paralímpiques de tennis de taula inclouen dues modalitats: dret i en cadira de rodes. El tennis de taula paralímpic segueix les mateixes normes que estableix la Federació Internacional de Tennis de Taula amb petites modificacions per als atletes en cadira de rodes, com el que els participants puguin subjectar-se a la taula per mantenir l'equilibri, sempre que aquesta no es mogui. Es va convertir en esport paralímpic l'any 1960, als Jocs Paralímpics de Roma.

FUTBOL
Els esportistes amb paràlisi cerebral poden practicar dues disciplines de futbol: el futbol sala i el futbol-7. En el futbol sala el número de jugadors que hi poden prendre part són cinc, i en el futbol-7, set jugadors. En l'àmbit internacional, la disciplina oficial és el futbol 7. En l'àmbit nacional, la modalitat de futbol sala serveix de preparació i per donar més opció de joc als futbolistes de categoria més baixa. El futbol va dirigit a aquelles persones amb lesió cerebral que tenen problemes d'equilibri i de coordinació. El reglament es regeix per la FIFA, a excepció d'algunes normes que en el futbol-7 varien per donar millor opció de joc. És un esport específic per a persones amb paràlisi cerebral que no utilitzen cadira de rodes i tenen bons nivells de mobilitat. El futbol-7 és l'únic esport de contacte practicat per persones amb paràlisi cerebral, la qual cosa planteja tant avantatges com riscos (lesions). La primera vegada que el futbol-7 va participar en uns jocs paralímpics va ser l'any 1984 a Nova York.

CICLISME
El ciclisme per a paralítics cerebrals es pot emmarcar dins dels esports anomenats adaptats, ja que és un esport que es regeix per les normes d'organització del ciclisme convencional, però amb certes adaptacions quant a material i reglament. El ciclisme és un dels esports més complets per a les persones amb paràlisi cerebral, ja que pot ser utilitzat per a la rehabilitació, l'oci o com a esport competitiu. La possibilitat d'utilitzar bicicletes i tricicles permet l'accés a aquest esport de persones amb problemes d'equilibri. La competició es regeix per les normes de la Federació Internacional de Ciclisme.
El ciclisme practicat per persones amb paràlisi cerebral estableix quatre categories, en funció del grau de discapacitat de l'esportista: D1, D2, D3 i D4, de major a menor discapacitat; en les tres primeres es competeix utilitzant el tricicle, i la D4 utilitza la bicicleta de dues rodes. El tricicle té unes dimensions màximes de 80 centímetres d'ample, i les rodes del darrere a vegades són més grans que les del davant. Tot això comporta més dificultats en els entrenaments, tenint en compte a més que els seus usuaris solen tenir moviments involuntaris que els impedeixen mantenir la línia recta. A més, aquests corredors no participen en les proves de pista, ja que els tricicles bolquen als velòdroms. No obstant això, sí que ho fan a les de carretera (contrarellotge i ruta). Els ciclistes amb paràlisi cerebral van ser els primers de participar en una edició paralímpica, la de Nova York-Stoke Mandeville de 1984.

HOQUEI
L'impuls d'aquest esport va tenir l'inici als Jocs del Món per Hoquei en Cadira de Rodes de Motor l'any 1998 a Holanda. L'inici d'aquest esport a Catalunya sorgeix gràcies a nois amb malalties neuromusculars, i és l'equip dels Barcelona Crackers el pioner a implantar-lo. És a l'any 2003 que hi va haver les primeres persones amb paràlisi cerebral interessades a formar part dels equips ja existents. L'objectiu principal d'aquest esport és que cada equip dugui la pilota a la porteria de l'equip contrari i evitar que l'altre equip marqui cap gol. L'equip estarà format per quatre jugadors al camp, un porter i cinc jugadors per fer substitucions al llarg del partit. Els partits es divideixen en dos temps de 20 minuts, amb un descans de 10 minuts. El camp mesura 26 x 16 metres, amb els cantells arrodonits. Les porteries mesuren 2,5 metres i 20 centímetres d'altura. El material de joc consta d'una pilota de material sintètic amb una sèrie de forats, un estic, que pot dirigir-se amb la mà i que va lligat a la mà del jugador en cas que no el pugui subjectar, o bé pot estar incorporat a la part davantera de la cadira.

HÍPICA
La doma clàssica té com a objectiu l'entrenament racional, metòdic i equilibrat del cavall, de manera que esdevingui un atleta al servei del genet. El cavall es torna flexible, elàstic, àgil, però també confiat, atent i decidit. El genet, per la seva part, demostrarà amb diferents exercicis el domini dels diferents aires del cavall (pas, trot i galop), així com de figures diverses (cercles, eslàlom...) en funció del seu nivell.
Les proves de doma consisteixen en diferents exercicis sobre el quadrilàter, que són valorats per diferents jutges. Aquests exercicis s'anomenen represes. Actualment a Catalunya hi ha moltes persones amb paràlisi cerebral que van a les hípiques, per tal de millorar el seu equilibri, però no tenen coneixement de que es faci de manera competitiva. Es per això, que es vol impulsar la competició de doma clàssica adaptada. A les competicions, els participants han d'executar una sèrie d'exercicis o represes. La doma és la disciplina eqüestre que es contempla en el programa oficial dels jocs paralímpics. L'hípica és un dels pocs esports paralímpics en què tots els tipus de persones amb discapacitat competeixen juntes, dividides en quatre classes, depenent d'una valoració sobre les seves capacitats funcionals.

VELA
Les modalitats previstes en la disciplina de vela paralímpica són la classe Sónar, en què competeixen tripulacions de tres esportistes a bord d'una embarcació de set metres, i la classe 2.4, que és una embarcació individual per a proves masculines i femenines. Hi ha unes lleugeres modificacions quant a l'equipament, així com un sistema de puntuació segons el nivell de discapacitat, fet que permet que esportistes de diferents minusvalideses competeixin junts. Es va convertir en esport paralímpic als Jocs de Sydney 2000, ja que a Atlanta 1996 es va realitzar com esport d'exhibició.
 
ESQUÍ
El programa paralímpic d'hivern inclou tres esports: esquí alpí, esquí nòrdic i hoquei sobre trineu. L'esquí alpí es compon de les proves de descens, supergegant, eslàlom gegant i eslàlom. L'esquí nòrdic es compon del biatló i el cross-country (esquí de fons), en tant que l'hoquei sobre trineu s'assembla bastant a l'hoquei sobre gel practicat per persones vàlides.

Albert Lisbona