Recomanació >>
Elogi de la feblesa, d'Alexandre Jollien

Alexandre Jollien va néixer a Valais, a Suïssa, l'any 1975 amb una paràlisi cerebral. Va viure disset anys en una institució especialitzada que el va preparar per poder ocupar les seves hores en un taller de manufactura de tabac. Però ell tenia altres il·lusions. I va lluitar perquè fossin possibles. Va fer sentir la seva veu, va gosar discrepar del que li imposaven metges i educadors, va renunciar a la seguretat del taller ocupacional i va aconseguir ser admès a la Universitat de Friburg, on va estudiar filosofia, i després al Trinity College de Dublín, on ha continuat estudis de grec antic. El 1999 va publicar aquest Elogi de la feblesa, reconegut amb un premi de creació literària de l'Acadèmia Francesa i el Montyon de literatura i filosofia. Uns anys després, el 2002, va publicar un segon llibre, l'assaig L'ofici d'home. Jollien s'ha erigit, així, en una veu excepcional dels sense veu.
Hem fet de la integració un mite. Massa sovint rere el bon propòsit d'aconseguir la integració d'una persona amb discapacitats s'amaga la por a reconèixer les limitacions que comporten aquestes discapacitats, la dificultat de reconèixer-les per aprendre a conviure-hi. O bé s'hi amaguen, no menys sovint, les bones intencions d'una compassió que pot limitar tant com la més severa de les discapacitats. Hem fet de la integració un mite perquè potser el més difícil, en tractar, com a pares i germans, com a professionals o com a veïns, amb els fills i germans, els usuaris, els veïns, és reconèixer la persona singular, autònoma, malgrat tot completa, diferent, que hi ha rere el vel de les dificultats de comunicació i de mobilitat. Reconeguem-ho: és en bona mesura la nostra obsessió per la normalitat el que allunya els nostres fills de la normalitat, de la seva possible normalitat.
En explicar-nos la seva història, Alexandre Jollien posa en evidència les limitacions que tenim per relacionar-nos amb la discapacitat. Les limitacions d'una societat massa atrafegada per evitar d'arraconar els qui viuen o senten a un altre ritme. També les limitacions dels nostres prejudicis, les nostres pors i la nostra ignorància, que posen entrebancs més alts encara que les mateixes discapacitats. Elogi de la feblesa és un toc d'alerta dirigit als qui desconeixen la vida de les persones amb discapacitat, però també, sobretot, als que la comparteixen. Jollien reclama que abandonem preconcepcions i certeses dubtoses per fer l'esforç d'escoltar, d'observar, de comprendre i, aleshores, d'atendre.
Escrit en forma de diàleg entre Alexandre i Sòcrates, Elogi de la feblesa ens crida a replantejar-nos el sentit de la lluita diària per acostar l'anormalitat a la normalitat. No per renunciar-hi, sinó per donar-li un sentit nou, ple, positiu. L'aprenentatge està garantit.

Oriol Izquierdo