Recomanació >>
Nascut dues vegades

Frigerio i el seu fill Paolo baixen unes escales mecàniques. En arribar a baix, Frigerio bada perquè una dona els observa, Paolo cau, tothom els mira, Frigerio porta el fill a un bar proper a seure i refer-se. Aleshores Paolo li diu: “Si et fa vergonya, pots caminar a distància. No et preocupis per mi”. Així comença Nascut dues vegades, una novel·la en què Giuseppe Pontiggia parla sense embuts de la història d'un jove professor i el seu fill amb paràlisi cerebral, Paolo, un noi que neix dues vegades, una de biològica i una segona quan els altres, els qui l'envolten, els que l'estimen, aprenen a ser-li les cames, les mans i tot allò que falta a Paolo.

El professor Frigerio, jove mestre casat amb Carla i pare d’Alfredo, explica el naixement del seu fill Paolo. Durant el part es presenten diverses complicacions a causa de les quals el nadó patirà una anòxia que tindrà greus seqüeles: serà un espàstic, un paralític cerebral, un minusvàlid. Després, relata la incertesa davant l’evidència que les coses no van bé, les reaccions de l’entorn familiar, les mitges paraules de molts professionals mèdics, la humanitat d’uns pocs professionals mèdics, l’estultícia present en tants àmbits, especialment en l’escolar, la relació singularment competitiva entre famílies amb experiències semblants, la vida de parella, els jocs, el procés d’aprenentatge, els errors, els encerts, el futur. Nascut dues vegades acaba quan Paolo, adolescent, comença a ser autònom. Com els nois normals. Frigerio no ho hauria reconegut, però s’avergonyia del seu fill; ara, després d’haver explicat la pròpia història, se’n sent desenfadadament orgullós. Com la majoria de pares.

El narrador i protagonista descabdella el seu relat en episodis breus, en primera persona i amb un llenguatge directe, sense fer-se concessions ni fer-ne al lector. Per això el relat pot semblar descarnat, dramàtic, angoixant, amarg. Potser sí que resulta descarnat, però per a mi no és dramàtic, sinó fredament realista; no és angoixant, sinó fruit d’un procés reflexiu ben conscient; no és amarg ni ressentit, sinó, crític i, també, sobretot, autocrític, irònic. Pontiggia juga contínuament amb la distància entre la realitat i la ficció, però tot el que explica té la inimitable consistència de la realitat viscuda. Perquè Pontiggia ens parla d’ell mateix i del seu fill.

Segur que la lectura d’aquesta novel·la deixa empremta. Diu el narrador: “Quan diem que l’experiència ens ajuda a comprendre la minusvàlua, ens deixem la part més important, que és que la minusvàlua ens ajuda a entendre’ns a nosaltres mateixos”. En una entrevista Pontiggia declarava que aquells que es consideren normals fugen del hàndicap en comptes d’acceptar-lo com una condició amb la qual s’ha de conviure. Vet aquí per què la dedicatòria inicial, com tot el llibre, com l’experiència amb Paolo que ha permès a Frigerio renéixer en vida, no és banal ni sentimental ni lírica. Diu: “Als minusvàlids que lluiten no pas per ser normals sinó per ser ells mateixos”. Què és, si no, en el fons, la normalitat?

Giuseppe Pontiggia: Nascut dues vegades.
Traducció d’Anna Casassas. Barcelona: La Magrana, 2002.

Oriol Izquierdo